Edicions Bromera - 1992 - Alzira
El mercat de Sueca, més antic que el mateix poble, s'instal·lava al carrer de la Fillola, al carrer de Sant Cristòfor, al carrer d'Utxana, al carrer del Barrot i encara a molts d'altres. Cada divendres, de feia segles, una gentada impressionant s'apretava al voltant de les parades de la carn, de la roba, del peix, de les espècies vingudes d'Amèrica, dels animals de ploma amb el seu guirigall eixordidor. Tots, mercaders, compradors i simples observadors, suaven com si cavassen, malgrat que ja era ben entrat el mes de novembre.
Allà baix, entre els colors vius de les peces de roba, dues dones discutien amb la venedora el preu d'un retall que volien comprar. Més avall, amb la pell del mateix color bru que les seues obres, un venedor de peces d'argila, rodejat de botiges, cànters, llibrells, cisternes i cossis de diverses dimensions, predicava les excel·lències de la seua mercaderia i convidava els homes a tastar un glop d'aigua de la seua botija meravellosa, que la conservava freda com la d'una altíssima font. En un altre lloc del mercat, entre els crits indiscriminats dels animals que s'amuntegaven els uns damunt dels altres, hi havia dones i homes que comparaven preus i mides, caminant amb dificultat entre les gàbies. Hi havia gàbies de totes les grandàries, plenes de gallines, de pollets, d'ànecs muts, de titots o galls d'indi, de coloms peters i fumats. Algú oferia pitxers de saborós arnadí acabat de coure, calent encara, i una dona, acalorada i despentinada, corria perseguint un xiquet que li havia furtat les espardenyes acabades de comprar.
El pobre Eugeni anava amb la boca oberta, deturant-se davant de cada taulell i mirant, amb especial interés, les xiques que passaven. Ximo havia d'anar sempre estirant-li el braç, perquè tenia pressa i volia anar a uns llocs molt concrets: les parades on els ramaders venien els seus cavalls, els seus ases o les seues mules i, sobretot, la taula que feia de llotja, ben vigilada, on els recaptadors dels consums cobraven els impostos de totes les mercaderies que entraven i eixien de la vila, entre les cares serioses i fosques dels forçats pagadors.
Vestida només amb uns draps escassíssims, la pobra criatura estava a punt de morir-se de fred. El prior, davant els sorpresos ulls dels seus frares, va recollir d'un racó la petita cistella i, rodejat pel goig i l'alegria dels religiosos, entrà dins del convent tornà a tancar, al seu darrere, la grandíssima porta.
Aquella nit no va dormir ningú al convent. Els frares estaven absolutament desvanits i en tenien bona cosa de motius. Quan el prior va recollir de terra la cistelleta, tots havien decidit ja, tàcitament, que anaven a fer-se càrrec del xiquet, que anaven a vestir-lo, educar-lo i alimentar-lo com si fos fill de tots ells alhora. Per fi, quan ja era quasi l'hora de maitines, havien deixat el xiquet còmodament instal·lat en una de les cel·les del convent, ben calentet entre les mantes, ben llavat i ben menjat. Només aleshores, el bon prior va poder retirar-se a examinar les altres coses que hi havia dins la cistella. Després, aquell sant home guardà l'arqueta de fusta i la carta en un lloc segur i secret. Ningú no va saber res de tot allò sinó molts anys més tard.
El convent s'acabà de construir una preciosa primavera, ja fa molts anys, precisament el dia de Sant Eugeni. Per això, quan tots començaren a fer-se a la rara idea que el xiquet era d'ells, els frares decidiren que l'haurien de batejar amb el venerat nom d'Eugeni.
Fra Vicent, el cuiner de la comunitat, en va ser el padrí, després de moltes discussions i d'un sorteig, i el bateig, dins els límits marcats per l'estreta disciplina de la congregació, va ser una festa inoblidable per a tots els frares. I, a partir d'aquell dia, Eugeni va ser un membre més del convent, encara que amb unes característiques una mica especials.
De primer hora, fra Vicent hagué de lliurar duríssimes batalles amb la criatura, per tal d'aconseguir que menjàs amb una certa normalitat. D'aquell temps, quan les sopes o els purés de fra Vicent acabaven sempre embrutant les parets o el sostre de la cuina o del refectori, però mai no dins l'estómac d'aquella fera amb aparença innocent, li ve al xiquet el seu segon nom, Mal Geni, el qual, com sol passar, després dels anys i dels fets, acabà per ser el primer.