Els músics encastellats a dalt del llagut...

Autor: Joaquim Ruyra i Oms

Els músics encastellats a dalt del llagut, després de xerricar llargament el vi ranci d'un porró, que va passant entre ells de mà en mà, s'aferren als seus instruments i rompen a tocar la darrera dansa amb un delit imponderable. Allò és treballar de gust! L'hereu Garranyiga, menut, desnerit i bellugadís, amb el violí enclotat a la galta, estira que estira l'ar­quet desesperadament, amb unes batzegades tan llargues i tan sobtades, que un sempre tem que no acabi per esguerrar al músic del seu costat. Més aquest no s'adona pas del perill: és en Godoy estanquer, un home d'una testa incommensurable, que, assaborint les fineses del seu clarinet, clou les parpelles, aixecant les celles fins a mig front i abaixant les pestanyes fins a mitja galta. En Pep de can Barba s'esfreixura per a fer brillar les notes de son flautí, per damunt del qual s'escorren i saltironen nirviosament els capcirons dels seus dits. En Joan Matasogres, escampant mirades feréstegues, allarga i arronsa el serpentí, que ara amb sa boca de drac oberta se llença sobre el cap dels balladors, eixordant-los amb sos udols, ara s'enretira, grunyint de gorja endintre com un gos desconfiat. En Pau Sabata, vestit de negre de cap a peus, la cara esgrogueïda, els cabells esblenats galtes avall, dret en el cadafalc, seriós, ombrívol, abraçant el seu contrabaix amb el posat tètric de qui dirigís conjurs a un sepulcre, arrenca unes notes tan fondes i sotraguejaires, que talment sembla que surtin de sota terra. En Lluc Moltó toca el cornetí. Tot ell s'infla, el coll se li enrogeix, les orelles se li tornen morades i se li ennegreixen al front les sinuoses venes; allò és bufar, allò és guanyar el jornal; i si el so agudíssim del seu instrument s'esquerda a voltes i no és mai d'una gran puresa, en canvi no deixa res que desitjar en quant a intensitat. Tots, tots els músics s'escarrassen, esmerçant les seves forces sense recança en aquell últim vals de la darrera enramada. Barregeu refiladissa d'aucells, bramuls de bous, glapits de gossos, udols de llops i ronques tronades; doneu al conjunt harmonia i airós compàs, feu-hi brillar de tant en tant la veu aguda i poderosa d'un gall de llavor, i tindreu una idea musical aproximada d'aquell vals memorable.

Els balladors hi estan entusiasmats. No voldrien que s'acabés mai. Per dues vegades els músics hi han posat fi i els picaments de mans de la gentada han obligat a repetir-lo. I el vals dura fins que en Lluc Moltó rebat, esbufegant, el cornetí sobre les taules del llagut i exclama amb un crit desesperat: —S'és acabat es bròquil. No puc dir fava—. Allavores la música s'estronca, sona una gran riallada i la gent comença a disgregar-se.