Lunwerg Editores - 1986 - Barcelona
Abans -i quan dic abans vull dir no només les èpoques antigues sinó també tot aquest segle fins als anys cinquanta i seixanta- els mataronins no es passejaven per enlloc que no fos la Riera o la Rambla. Mentre aquestes dues vies acollien una gentada enorme que es trobava i es tornava a trobar, que se saludava i es tornava a saludar, els altres carrers i les places de la ciutat vivien una calma fosca i silent. Sota els til·lers i els plàtans de la Riera i la Rambla, els ciutadans que avui acompanyen néts a les escoles van lligar primers amors, van comentar la pel·lícula del diumenge a la tarda, van picar olives i patates de molts vermuts. Fins i tot els episodis històrics de gruix -vagues sonades, manifestacions, proclames de noves formes de govern- no cobraven cap mena d'entitat si abans no havien reunit molta gent a la Rambla i a la Riera. Si de cas, els dies de sol, alguns ciutadans s'alleraven i gosaven arribar fins al Parc Central, on s'entretenien amb el negret petri de la font o miraven passar les minyones que feien bufanda amb algun soldat sortit de l'antiga caserna d'Artilleria.
Avui, la Rambla, la Riera, i la Plaça de Santa Anna que les uneix, conserven encara el paper noble de fòrum ciutadà però n'han perdut l'exclusiva. Els habitants dels barris ja no baixen a ramblejar sinó que es queden als parcs i a les places de creació recent (parcs de Cerdanyola i Cehegín, places d'Antonio Machado, Joan XXIII o Rosa Sabater), on s'han descobert bancs que també permeten el festeig i una fresca bona de respirar.
La volta de l'interior impressiona perquè de voltes amples i altes com aquesta no en corren gaires. Però res a Santa Maria no deixa l'esperit tan en suspens com l'altar del Roser i, sobretot, la Capella dels Dolors. L'altar del Roser, barroc, excessiu, és l'obra mestra dels seus autors, Antoni Ribera i Lluís Bonifaç, i, juntament amb el retaule de Santa Maria d'Arenys de Mar, una de les obres més definitives a Catalunya d'aquell estil que si per una banda pot arribar a embafar per l'altra posa la pell en contacte directe amb aquell concepte tan difícil de definir que és el concepte de sublim.
La Capella dels Dolors constitueix un punt i a part. És l'obra arrodonida, completa, del millor pintor set-centista que Catalunya va veure néixer: Antoni Viladomat i Manald. La capella es troba a la dreta de la nau de Santa Maria, prop del creuer i paret per paret amb el Fossar Xic. Viladomat no solament va pintar les teles que hi pengen i els murals al tremp sinó que va aconseguir el somni pel qual avui molts arquitectes i pintors es desviurien: dissenyar-ho absolutament tot. Els marcs, les motllures, les portes, les talles, el rusc de la gelosia del cor i fins i tot la mesura de la llum que entra són elements pensats per Viladomat. L'execució de l'obra va demanar-li tanta feina que des de Barcelona on vivia i havia nascut va traslladar taller i ajudants a Mataró. Un dia una mataronina, Dolors Esmandia, es va enamorar d'aquell pintor que sabia retratar els àngels del cel. La parella es va casar i va anar a viure a casa dels pares d'ella, la masia quadrada i compacta que es coneix amb el nom de les Esmandies i que encara avui, una mica encrostonada i buida del tot, s'aixeca cap a la banda de la plaça de Granollers.
La Plaça Gran és un mercat més d'intempèrie, més semblant al que, des d'èpoques antiguíssimes, s'ha aplegat sempre sobre aquell solar. Si plou, els venedors de fruita i la clientela es mullen. Només els carnissers i els peixaters disposen de teulada en la construcció llarga, baixa i amb puntes de ferro i ceràmica modernistes que hi ha plantada al bell mig de la plaça. Els peixaters i els carnissers treuen el bust per darrera l'escenariet quadrat de les seves parades, com si d'un teatre de putxinel·lis es tractés. La Plaça Gran ha estat restaurada recentment. Des que té lloses noves, compradors i venedors sembla que somriguin amb les dents més blanques. Tot al voltant de la Plaça, finestres gòtiques florides contemplen el moviment que no para fins a la nit i que recomença de matinada.
Pels volts de la Plaça Gran s'obren les botigues d'alimentació més carregades d'anys de tota la ciutat. Al fons de la plaça, un forner ven pa sobre un taulell amb motius florals modernistes. Més avall, a la Plaça Xica, un venedor vestit amb guardapols serveix ametlles torrades i cigrons a la menuda movent-se entre armaris historiats i mig eclesiàstics dissenyats per la imaginació inacabable de Puig i Cadafalch. En el tram de carrer estret entre les dues places, hi ha establiments de queviures amb torres de llaunes de tomàquet fins al sostre i anuncis d'unes sopes concentrades que potser fa ben bé cinquanta anys que no es fabriquen. Més amunt, davant de Santa Maria, una cereria té a l'aparador els ciris amb enagos de puntes que els padrins encenen quan bategen el fillol.