Edicions 62 - 2001 - Barcelona
El panorama de l'Hospital Clínic i de la Facultat feia veritable pena: nombroses càtedres i serveis sense els seus caps dirigents, biblioteques i laboratoris abandonats, i una gent amb moltes ganes d'ocupar els llocs presentant com a mèrit principal el d'haver arribat amb l'exèrcit vencedor. Alguns eren antics membres de les clíniques, ajudants o assistents, i amb ells es formà una nova jerarquia. Les clíniques més castigades en aquest sentit foren les quirúrgiques i la de pediatria, mentre que el grup de les mèdiques pogué mantenir-se millor gràcies a la permanència dels grans mestres Agustí Pedro Pons i Francesc Solervicens. De Solervicens explicaven que el dia del «desfile de la Victoria», que passava per sota de casa seva encapçalat pel Generalísimo i en què s'havien d'engalanar els balcons, com que no disposava de cap bandera espanyola, li va passar pel cap de posar-n'hi una de catalana doblegada, amb la mala sort que el vent la va desdoblegar, cosa que produí un gran escàndol i la intervenció de la policia, i molts maldecaps per al professor.
El mateix que en la nostra, passava més o menys igual a les altres facultats. Tots els professors que havien intervingut en la reforma universitària o havien destacat per les seves idees liberals, que generalment eren els millors, havien hagut de marxar, de manera que havien deixat un buit molt difícil d'omplir, ja que es tractava de la fugida dels millors cervells, sens dubte el producte més valuós i insubstituïble que pot haver-hi en un país.
Aquests espais buits s'ompliren de pressa, potser massa ràpidament, per gent improvisada, sense la preparació necessària, amb més mèrits polítics o de guerra que científics, de què se'n ressentí ostensiblement el conjunt universitari, que assolí un dels nivells més baixos de la seva història. Tot això feia venir ganes de plorar.
En efecte, el meu full de càrrecs no podia ser més greu. Començava dient que jo era de tendències separatistes i continuava explicant que el dia 18 de juliol havia estat a les barricades lluitant contra el «glorioso alzamiento», que després vaig estar a les Brigades Internacionals on vaig assolir el grau de comandant i que vaig ser amic i col·laborador dels germans Trias Pujol en tot el procés de la Universitat Autònoma. La cosa no podia ser més comprometedora i tots esperàvem el pitjor. Però uns quants dies després va tornar el jutge, extraordinàriament sorprès, dient que els havien retornat el meu expedient juntament amb una nota de l'Auditoria de Guerra, datada el 7 de juliol de 1939, en la qual es deia que en la meva actuació no hi veien càrrecs de responsabilitat suficients per anar a la seva jurisdicció. El jutge em felicitava, tot dient-me que no entenia res, perquè eren molts els qui amb càrrecs molt menys greus havien anat a la jurisdicció militar i ho havien passat molt malament. Després, em vaig assabentar que a l'Auditoria de Guerra hi tenia un gran amic, del qual jo gairebé no em recordava i que era el cunyat d'aquella clienta meva del passeig de Gràcia que, a la primeria de l'any 1937, vaig aconseguir treure de la presó de dones, tal com ja hem vist, i fer que pogués reunir-se amb la seva família. Això em demostrava que tenir bons amics és una de les fortunes més grans que es poden desitjar en aquest món.
De moment, jo vaig continuar treballant en el Servei diligències, on hi havia la feina habitual, i també privadament en el despatx que tenia a casa dels pares, on veia malalts del barri i també algun cas de petita cirurgia que resolia allà mateix. Però considerava que la gran cirurgia només podia efectuar-se a l'Hospital, cosa que vaig continuar pensant i fent durant els mesos de l'any 1939 en què seguírem en el cos de guàrdia.
Les urgències eren rebudes a la planta baixa, on hi havia l'administració de l'Hospital i una sala de cures on eren visitades per l'intern de guàrdia, tal com es feia abans; si aquest ho creia necessari es pujava el pacient amb l'ascensor al pis de dalt, on hi havia el servei disposat a resoldre el cas ràpidament, amb el personal a punt i tot preparat per fer les proves diagnòstiques i les intervencions quirúrgiques o les reduccions de fractures. Després, a criteri del metge, el pacient podia traslladar-se a algun dels serveis de cirurgia general de l'Hospital, o bé ser retingut en un dels llits del mateix servei d'urgències, i això segons l'especial gravetat del cas o, simplement, per l'interès del metge de guàrdia a continuar-ne personalment l'estudi i tractament.
Amb aquesta breu descripció, és fàcil d'imaginar el gran paper que havia de tenir, des d'un primer moment, aquest servei en la sanitat pública, on omplia un buit importantíssim. En molt poc temps es féu famós arreu i les ambulàncies hi acudien directament, portant-hi els ferits dels grans traumatismes i altres urgències de la ciutat i del seu entorn.
Aquest centre va inaugurar-se, acabades les obres, l'any 1935, i van quedar els metges de guàrdia com a caps del nou Servei. Aleshores els metges de guàrdia eren: Ferrándiz, Pons Tortella, Jimeno i Usua. Els dos primers acabaven el seu temps d'actuació i es va convocar un concurs oposició del qual vam sortir nomenats Piulachs i jo mateix. No cal dir que el càrrec era molt cobejat, perquè representava el camí més apropiat per entrar i desenvolupar-se en el camp de la cirurgia, ja que, a més de la gran pràctica que allí s'oferia i dels mitjans a l'abast, s'havia d'improvisar sovint davant la diversitat de casos que podien presentar-se, i això obligava a informar-se i a reflexionar molt sobre els diagnòstics i la millor forma d'actuació.