Poema al Sant Crist d'Igualada

Crist,
untat el vostre cos
amb sang de les vostres venes
i amb sang del vostre cor!

Oh Crist! Sentiu el tornaveu
d'alosa que amoroseix
el vostre front difunt.

La sang i l'aigua
amb què inundareu
el vostre cos, Senyor,
serveixi per a rentar
el nostre cos maculat.

Plaça del Rei

Neptú, Neptú!
La brivalla aldarulla
a la plaça oviforme.

Neptú, Neptú!

Neptú, Neptú,
Príncep de la Placeta!

Plaça del Rei,
placeta perfumada
amb blaus de primavera!

(Primavera insubmisa
de la meva innocència!)

Tot el goig del meu cor
en una gota d'aigua.

Iridescències flèbils.

Daura
el silenci la tarda.

Per què la meva veu
esdevé ressonant?

Una... dues...

Neptú, Neptú!
Les boles
surten del quadrilàter
per la destresa de la meva punteria.
Neptú, Neptú!

Melangia rosada
dels fanalets encesos,
tèbies ombres nostàlgiques,
adéu... adéu!...

(Plorarien les ombres
d'enyor?...
Plorarien?)

Sento olor de baladres i llorers

Deixeu que toquin les campanes;
el seu ressò m'evoca la infantesa.
Sento olor de baladres i llorers;
revolen pel Passeig
celestes melodies.
Serà la Primavera que retorna?
Un maig llunyà, cors d'àngels
ens van portar una filla.
Estrella o assutzena?
Tija de madrigal,
santa Cecília li nimbà les mans.
L'aire era net,
el blau del cel, de lliri.
Sobre el balcó
volaven orenetes.
Després,
les guerres allunyaren els ocells
i al meu jardí sols hi van créixer cards.

Amics, voldreu acompanyar-me?

Però, a on moriré, Senyor?
A on seré enterrat?
I com m'agradaria
-a l'hora dels silencis i els adéus,
quan la daurada llum del sol,
cansada d'abraçar
les places i els carrers,
ja besa dolçament
teulades i muntanyes-
ser enterrat a Igualada!
Amics, voldreu acompanyar-me?
Que tot sigui senzill.
Entrem a veure el Sant Crist
(la sang que va suar al Roser
redimirà les meves culpes),
aturem-nos a la Plaça del Rei
(«Neptú, Neptú,
Príncep de la Placeta!»),
Passem per l'Aragall
(mireu, vaig néixer a aquesta casa!
que és trist:
ja no hi ha el lleonet
del picaporta!
Déu meu, Déu meu,
com van perdent-se
les nostres coses!).
Aquí, a la Soledat,
em batejà Mossèn Ambròs,
i el Bisbe Torras
em confirmà en la Fe.

Soledat, còndora trista

Mira, mira
el carrilet com bufa

i omple de fum negre
les vinyes i els torrents.
-Mira el petar de dents
de les fulletes d'om.

-Sumeix
les teves llàgrimes

en la flongeta
boira de llum

arraulida
a can Bernades.

Retorna
a la teva soledat.

-Soledat,
còndora trista!

Branca nua
de faig,

cua blana de jua
de gaig.

Si ho faig
(ala de grua,

gaús errant)
desfruitaran

les oliveres,
els ametllers

i les figueres
bordes.
- I les pruneres,
els magraners

i les nogueres
gordes.

-Si les nogueres
no fessin nous,

què menjarien
les Senyores de Tous?

-La Senyora de Tous,
no és la dama llunyana

que morí de desgana?
-La Senyora de Tous

no morí de desgana.
La Senyora de Tous

va morir d'un enfit
de pa i nous.

Ai, que els pollancres
retenen el respir! Què cantes?

-Ai, que la Tossa
perd l'alè rosa!

-Ai, que ara es posa
malva la Tossa!

-Només la posta
encén els vidres

de les finestres.
Només la posta.

-Als finestrons,
pradells de goges.

-Jonquills, albons
als teus balcons.

Ombres

Oi que els àlbers del torrent
a l'estiu fan ombra als peixos?

Oi que les aranyes del rec
coven ombres per la Primavera?

Per què les ombres dels porxos de les Peixateries
al vespre tenen un son tan beat?

Per què les ombres dels claustres de Sant Agustí
xuclen glapits d'aigua de cisterna,
embruixen olors de panets calents amb xocolata negra
i foraden, amb agulles grogues oxidades,
el xiuxiueig de les veïnes,
abans de ficar-se a la larinx cilíndrica de les campanes,
donar-hi cent noranta-nou giravolts espirals
i diluir-se pels bassalots, pels aigüerols de la ciutat?

Verdaleta, piula

Garrella i pigada
t'agrada?

-Àdhuc
garrella i pigada
m'agrada,

bruneta neta,
galanxoneta.

-Més valdria
que fumessis
canya-xiula

i a l'orella,
t'hi posessis
calabruixa,

verdaleta,
piula.

-Adorna-te'n
el barret
de les diades:

assutzenes
i violes,
lliris d'ase,

paparoles
i plomalls
de canya xiula.

-Amb saliva
de granota
es nodreixen
els aigualls.

-I la Font
de la Carota.

Babarota,
espantall,

el teu cor
vessa escuma
de regall.

-I als xops els surten
fulles a la panxa,

tallaret
de bardissa.
-Estén les ungles
de les mans

en baterells de vent,
perquè et rebrollin.

-Maragdí,
maragdina,
l'estany gerd,
del Molí
de l'Alert,

remolí
remolina.

Paisatge d'Igualada

Desagençat, nudíssim,
auster i desigual
paisatge d'Igualada.
Somrius amb tos ulls verds,
somrient-te, però, els teus ulls verds.

Desenjoiada i nua, terra meva!

Desenjoiada,
nua terra meva!

Desenjoiada terra.

Ullà i ja divisem el turó del Montgrí. Massís i abrupte en aquesta hora clara del matí, hi ha unes tonalitats tan vives en les seves pedres que creuríeu realment arrancades d'una pintura d'en Mir. En la major part del dia, però, el color imperant és el gris. D'això li prové el nom: Mont Gris. D'un gris amoratat com una capa de bisbe. D'un gris que encomana, cap al tard, esgarrifances.

Damunt les roques s'alça, imponent encara, el magnífic castell gòtic que dominava antigament tota aquesta part de l'Empordà.

Torroella a penes si ha crescut. Per això conserva els antics carrers tortuosos en els quals sou sorpresos de tant en tant per qualque finestral gòtic o renaixentista que els parla de l'esplendor del seu passat nobilíssim. Al carrer Major, per exemple, n'hi ha una abundor encisadora. Hom creu trobar-se verament en l'època medieval. Ajuda a formar-se aquesta il·lusió mant palau senyorial que estotja. Entre ells, cal assenyalar especialment el del Marquès de Robert. Ja deveu conèixer el cèlebre «negoci de Robert amb les cabres». Hom afirma que va fer-lo un avantpassat de l'actual Marquès. A mi me n'asseguraren l'autenticitat. Tots els dilluns, a la plaça s'hi fa un mercat importantíssim. Hi fan cap tots els pagesos de l'encontrada. S'ha de veure la munió de testes que branden la barretina. És un mercat molt animat. Abans i després de dinar, el jovent de la vila dóna uns quants tombs per la plaça i carrers afins. Apar un dia de festa. És el mercat més típic, més racial, més multicolor que conec.

Entrem per fi a Torroella. La primera impressió que en rebeu no és pas molt satisfactòria. Carrers vells i mal empedrats. L'auto se li fa difícil avançar. Recordem la dita popular: «Torroella, vila vella». Si no duguéssim l'alegria del paisatge a dins, de segur que ens posaríem tristos. Ens equivocàvem. Torroella és una vila joiosa. Té tota la joia de l'Empordà. Parlem amb la gent, parlem amb les noies. És la simpatia i la sinceritat fetes gràcia. Ací tot és cor i entusiasme. Ara comprenem la Sardana. No pot ésser concebuda per cap altra raça una dansa tan ardida i tan galana.

Torroella ha gaudit sempre d'una profunda tradició sardanística. Ja abans de la restauració de la Sardana per l'«Avi Pep», en Miquel Pardas, nat a Verges i traslladat de menut a Torroella, havia escrit un llibret parlant de l'art de ballar la Sardana llarga. Fou en certa manera precursor d'en Pep Ventura. Eren amics. Se sap que l'autor de «Per tu ploro» l'havia visitat manta vegades a Torroella. Potser hi anava per consultar-li alguna cosa.