Edicions del Mall - 1986 - Barcelona
El castell
Havia estat residència dels Comtes d'Urgell, però aleshores només era un turó d'argila.
Des de dalt de tot es veien les teulades del poble i els corrals amb una grisor seca: pot rovellat, sabata foradada, cul de cadira...
Més enllà d'aquestes teulades, hi havia els sembrats i els guarets. A la dreta, el Canal d'Urgell; enfront, la Serra d'Almenara; a l'esquena, la Serra de Montclar; i pel cantó de sol ixent, enllà, la Segarra.
Era un paisatge estàtic i perdurable que, per sempre més, constituiria la meva pàtria. De tant en tant, però, 1'argila del turó es badava i d'una gran fesa en sortien cavalls i senyeres que galopaven darrera el moresc.
Estrena de la nit
La Masia del pare era gairebé dalt de la carena de la Serra, al vessant nord. D'allí estant es dominava potser tota la ribera del Sió. De nit, n'anomenava els pobles: Puigverd, Montfalcó, Castellnou, Ossó, Mont-roig, Coscó, Renan, les Puelles, Riella, la Donzell, Montclar, Mafet, Preixens, Pradell, les Ventoses, Butsènit, Cubells... I moltes masies.
Cada cop que aquells pobles i aquelles masies arribaven als meus ulls i en deia els noms, era com si acabessin de néixer del no-res o de la meva carn. No hi havia distàncies; el nom feia de tot —pobles, masies, persones— una sola entitat i potser també una sola condició.
Ser dins aquelles nits era igual a ser dins meu i pressentir-ne el mite.
La guineu
Si algun vespre em quedava sol a casa, me n'anava a la saleta del piano a veure la guineu que havia caçat el mitger i que el pare havia fet dissecar.
Encenia el llum i m'asseia davant l'animal i li guaitava la boca, que sempre tenia oberta, per veure com d'ella en sortien les arnes. Si no ho feien de seguida, m'aixecava i tustava l'esquena de la bèstia. No fallava mai: al cap de poc sortien les petites papallones i, ja fora, s'enfilaven cap a la llum, fins que gairebé tocaven la bombeta, al voltant de la qual no paraven de girar.
Tot allò em semblava lògic i normal. Al capdavall, pensava, les arnes només són trossets de l'ànima de la guineu.
El senyor rector
Cada diumenge, a les tres de la tarda, es tocava a doctrina. A mesura que arribàvem a l'església, formàvem a la nau central i, a l'hora en punt, cantàvem La marxa dels Reis, de l'Arlesiana, a la qual el senyor rector havia posat lletra. Si algú no seguia la solfa, rebia una estirada d'orella.
Un cop acabat l'himne, ens dividíem en seccions. La meva la regentava mossèn Ramon, i el seu lloc era la capella de la Verge del Socós.
Durant la lliçó de catecisme, per davant dels nostres ulls desfilaven unes estampes grosses, de colors lluents i d'imatges esfereïdores. Vora seu, mossèn Ramon posava una cara molt lletja i, amb els braços, executava uns posats amples i violents. Mentrestant, explicava coses del pecat, de la mort i de l'infern.
Quan li passava pel cap, el senyor rector inspeccionava les seccions. Aleshores era ell qui explicava el significat d'aquelles figures. La seva veu era gruixuda i dura, i els seus crits ens despertaven barroerament tot just encetàvem un somni de cèrcols i de patinets.
Pels nostres ulls tornaven a passar aquelles grosses estampes amb ànimes que es cremaven; amb homes, dones, infants i bèsties que s'ofegaven; amb una senyora que es convertia en estàtua de sal; amb un pare que estava a punt de degollar el seu fill damunt un feix de llenya...
El Joan dels cargols
Deien que no hi era tot, que era boig. I ho deien perquè passava pels carrers fent rodar el bastó i parlant tot sol. Mentrestant somreia amb una cara de nen de quaranta anys.
Un dia va desaparèixer: se l'emportaren a Sant Boi. Passats uns quants mesos tornà al poble. De bell nou, el vam poder tornar a veure passar pels carrers. Parlava tot sol i feia rodar el bastó, però ja no somreia.
Al cap de pocs dies, unes setmanes a tot estirar, va morir de tristesa, potser cansat de simular molta salut, perquè si no hagués estat així, qui sap si no l'haurien tornat a tancar.
L'abellarol
Pels afores era difícil de veure'ls. En passar per la carretera, en canvi, els podíem contemplar aturats als fils del telèfon. Aleshores picàvem de mans i els abellerols arrencaven el vol. Ho feien sempre d'esquena, com si es deixessin caure a terra. Aviat, però, es remuntaven i nosaltres, amb els ulls, podíem averar l'esclat dels seus colors esplèndids: el vermell del cap, el groc del pap, el verd del pit i del ventre, el daurat de l'esquena... i tots barrejats a les ales i a la cua.
La primera vegada que vaig veure un abellerol em semblà descobrir un pom de flors que volava. Els pagesos, si podien, els perseguien perquè deien que es menjaven les abelles. Jo no entenia pas aquestes raons: fer desaparèixer una cosa tan exquisida com un abellerol i, en canvi, protegir les abelles que no feien altra cosa que picar les nostres cames i els clatells de les persones grans.