PAM - 1995 - Barcelona
Hípica
Banderoles flamejant
i maror de carn humana.
Vibra l'aire encès de crits
i esqueixat de mans que s'alcen.
Un núvol de mocadors
vola sobre la gentada.
És tot ulls, anhel i gest
cada espectador. Naufraga,
anegat de multitud,
el clos brunyit de llum càlida.
Pols olímpica amb el trot
dels cavalls. Tota la tarda,
rossa i blava, és un fester
arborat de milers d'ànimes.
Llustrosos, narius fumant,
i crineres onejades,
escumegen els cavalls.
La carrera els embriaga
i devoren el camí
amb el ritme de ses cames.
Refulgeix el seu entorn
de llur magnífica estampa.
Els empeny un frenesí
de sagetes afuades
desparades pel desig
de les olímpiques palmes.
Bell furor de joventut,
esperit, nervi i sang brava,
amb compàs arravatat
talment d'estrofes pindàriques.
Semblen ingràvids. Llamps vius
senyant unes retxes llargues
de gris, de negre i de ros,
amb sa cua estarrufada,
tensos i glorificats
en un nimbe de pols blanca.
Dins el camp, bull i rugeix
una mar de carn humana,
mar en passió creixent
que oneja, increpa i aclama
als corsers i als conductors
amb veus de joia i de ràbia. "
Cada ull és un projectil
que sobre els cavalls se llança.
L'ànima salta pels ulls
i tota se fa mirada
i brollen els mocadors
al vent de l'entusiasme.
Se fonen penes i goigs
dins la mar de carn humana.
Tot crema en un foc vital
de crits de roja flamada.
El camp és un fogueró
i cada cor una brasa.
Banderoles degotant
llum viva i color encarnada.
Les ales dels mocadors
fan una tempesta blanca.
Cap al tard, roent de crits,
i esqueixat de mans que s'alcen.
S'esculpeixen els cavalls
com un fris, damunt la tarda.
Oferint mon llibre «Croquis artanencs»
Jo som entrat al temple dels boscatges
il·luminats pel riure dels albons,
i he vist el verd dorment dels pasturatges
que torna blanc i mòbil d'ovelles i moltons.
He encalçat els torrents, poltres salvatges,
dels covals màgics he arribat al fons,
sé del floreig i el ritme de les platges,
m'he embriagat d'altura i d'horitzons.
He begut al borboll de les fonts, venes
de la terra, rompudes de tan plenes,
al vas dels cocons gèlids i al roi dels albellons.
I tot, per oferir-te, reflectides
al «Croquis» les belleses escondides
per entre el pla i les gorges dels turons.
Paisatge artanenc...
Paisatge artenenc, que jo estim com s'estima una mare,
puix m'has engendrat a la vida de l'art i poeta
m'has fet: som fill teu! Oh paisatge artenenc que t'enconques
en mig d'uns serrals revinguts, com uns braços de pedra
que Déu reinflà i encorbà al teu entorn perquè et guardin,
tu ets el verger on poncellen les flors dels meus somnis,
esquiu i rebel als afanys de buidar-te en mos versos!
Tu m'has descobert la Bellesa, que seu vora el límpid
cristall llis i tou dels cocons, i divaga, serena,
pels horts, pollancredes, molins, senderols, siquioles,
i et posa una tendra i amable claror amb sa presència.
Oasi de pau, en l'inhòspit Sahara del viure,
on trob soledat per parlar, fer volar mes idees
—estels virolats— i on repòs en coixins de silenci.
Tu m'has ensenyat a llegir les vivents meravelles
que Déu deixà escrites en tu, per amor dels poetes,
amb lletres de flors i verdesca, de valls i muntanyes,
paisatge artanenc, llibre obert que, de tanta substància, crivelles!
Les coves d'Artà
Muntanya de Cap Vermell,
quins somnis, les teves roques!
Tota et feres pensament
i vares crear les Coves.
Impetuós frenesí,
pedra que és glòria i victòria,
poema tumultuós
d'una vigoria còsmica.
La muntanya hi ha posat,
milers d'anys, tota sa força,
i és l'inexpugnable estoig
on amaga la seva obra.
Crit d'estupefacció
és la boca de les Coves
sobre el paisatge i la mar.
La mar amb ses fèrvides roses
d'escuma, cinta d'argent,
l'arena i penyals enfloca.
En l'avenc meravellós,
seu la Nit espessa i orba,
mes són llanterna en la Nit
els somnis blancs de les roques.
El silenci mineral
oprimeix com una llosa.
Destil·len eternitat
les buides cambres ciclòpiques,
on sempre és igual el temps
i sempre és la mateixa hora.
Calma de pedra i foscor,
ni més batec ni rellotge
que els degotissos, fluint,
en impassible monòleg.
El poema mineral
era una bellesa morta.
L'altíssim Poeta ungí
amb sant crisma el rígid monstre.
La taumatúrgica veu
ànima dóna a les Coves
i els degotissos, fluint,
sobre Nuredduna, ploren,
i ja és un temple l'avenc
i el gran sacerdot En Costa.
S'entallen uns mots vitals
en la cambra més recòndita.
«La deixa del geni grec»
cedeix versos a la roca,
els més humans i més purs
de la magnífica toia.
Van i vénen els penons,
els orgues de pedra sonen.
Les entranyes del Coval
fan un tremolor de joia.
Fantasmes de cavallers,
dins l'ombra blava se mouen.
Batega el pedreny i el pols
els degotissos hi posen.
Des d'ara i per sempre més,
les Coves apoteòsiques
seran temple i mausoleu
gràvid de l'ombra i la glòria
del Rapsoda il·luminat,
cantor suprem de Mallorca.
Les pinedes d'Artà
Amb sagnies de pous blaus i clavegueres
assegudes dins els plecs d'un comellar
per on lluen cintes d'aigua cançoneres,
són descloses a la llum del cel d'Artà.
Tot és verd: gràcils taulars de mongeteres,
i cols brèvols que se volen acopar,
polls i canyes immortals i codonyeres
que sorgeixen d'entre l'hòrrid barzerar.
Pomes fresques de nectària dolçura,
penjarelles de calop que el sol madura,
peres d'aigua, préssecs d'or blans just vellut.
Tot suqueja de greixor i de riquesa,
i el terrer té la carnosa morbidesa
d'un cos jove desbordant de plenitud.
La font de Bellpuig
II
Vora la Font de Bellpuig
que trabuca la rialla
llenegadissa, a l'estany
l'ombra és fresca i regalada.
Van a beure-hi els aucells,
s'hi atura a beure la guarda
de les eugues i gorrins
i jo hi bec qualque vegada,
palpant el rellum vermell
dels polls que surt a flor d'aigua.
I a l'hora que crema el món
Encès com un holocauste,
Amb la negra gerra al flanc
-una gerra centenària-
la molinera gentil
subtilment enfarinada
ve a cercar aigua a la font
que el dinar ja és a la taula,
fumejant els espirals,
sota la humil canyissada.
El color dolç de sa pell
Que és com sang amb llet mesclada,
La serenor de sos ulls,
Son pas ingràvid de dansa
us fan pensar que ella fos
una dea disfressada...
Se'n torna al molí cantant
una amorosa corranda...
La gerra va sanglotant
i amb les petites glopades
deixa senyat el camí
d'una retxa humida i llarga,
punts suspensius en la pols
que s'enclota als glops de l'aigua.
A la Mare de Déu de Salvador d'Artà (fragment)
D'allà dalt, veig les muntanyes
que són el cintell d'Artà,
i faixes de polls i canyes
que de les fresques entranyes
dels torrents, varen brollar,
i per in treuen ses manyes
els rossinyols, en cantar.
Els arbres, vives banderes,
vists des de l'alt mirador,
sembla que fan processó,
composts en llargues fileres,
de cap a Sant Salvador,
per mig del pa de verdor
dels horts i les sementeres.
Pel portell de Canyamel,
mar guaita i vos saluda,
tant si, en bonança, ajaguda,
va en mantell color de cel,
com si s'alça, remoguda,
i atupa, amb furor cruel,
la ribera cantelluda.
Sols de veure-us, cada cosa
vestit de festa se posa.
Xalen les fonts i aubellons,
s'encalcen els reguerons,
el pla somnia i reposa,
s'empinen les flors i aubons,
i les crestes dels turons
tornen d'or, de plata i rosa.
Lo que allà dalt, l'ull destria
sols explicar-ho podria
un glossador, si tenia
pensaments clars com la llum,
mots com a flors, amb perfum
i llecor de pagesia;
mots que fossin com un grum
d'encens que crema, oh Maria,
i el meu cant és com si amb fum
jo volgués pintar migdia.
El dia i la nit
El jorn és una flor de llum
que el sol, de bon matí, esbadella.
La nit, un regalimós de fum
que emblanqueix la bugada de la claror novella.
Salt d'aigua
El torrent se cabdella, convuls, sobre l'estany
esquarterant son cos de plata viva;
cada bocí, en rebotre, és llum i plany
sobre els tallant de l'alta roca aspriva.
Els grills
Els grills xerricadors ratllen seguit, seguit,
la pedra llisa i negra de la nit,
on graven, amb punxo de ferro, llur neguit.
Gisca tant el punxó que el cel n'està escruixit
I els estels vetladors se n'escarrufen.
Xiprers de Consolació
En processó afilerada
pugen per l'escalonada
feta amb lloses malcabals,
com uns monjos vegetals
amb els hàbits funerals
i amb la caputxa posada.
Matí d'hivern
Amb la fredor està enrampada
la brulla dels sementers
i fumegen els femers
emblanquinats de gelada.