Edicions Proa - 1998 - Barcelona
La llengua té aparença de sòlid per a aquells que la saben descobrir. Era una llengua fosca com una mina, nevada com un pic, amb còrrecs de saliva i sallents baptismals que, a l'estiu de 1882, es deixava caminar a través d'un "anyoch de muntanyes" Aquell bony de vocables, aquell bonyegàs enorme que parava la seva trema als peus de Verdaguer era, en realitat, un grumoll pastat i mastegat d'idioma: l'idioma mateix i les seves naturals estructures. Tots aquells que, de viure-hi i mirar-se'l, havien llançat el Pirineu a fer noms, veien el poeta com els collia pacientment i els guardava en els fulls d'una llibreta i seguia els indrets, tot al llarg, de llegir-los. L'any 1882 i l'any 1883, Verdaguer travessa l'estiu, travessa la llengua per aquell munt de paraules: "Lo fil de les serres és bell i variat". És un fil d'escriptor, de gran escriptor, cabdellós i nítid, rubricista i anònim.
Tan simple com això: llegir per primer cop "Balira", llegir "Aulet" de trobar-s'ho i anar per la sagrera apareixent d'aquell lligat de noms moguts i ordenats per l'imponderable de la gràcia. Així d'abrupte: llengua i Pirineu com una realització l'un de l'altre, exposats en una escriptura conjunta, corpulenta i vertebral, extraordinàriament apta per al conreu literari, per a la rotació de noms i cultius que, en la tinença d'aquelles terres, Verdaguer es disposava a fer-ne per primer cop.
Ara és la llengua qui fa un paper de suport, ara és la terra sota la llengua, ara és un fil que les escriu tot al llarg, que les cus "mostrant vistes dignes del llapis de Doré". Verdaguer escriu la Maladeta, escriu el Carlit, escriu el Canigó..., tot el Pirineu vist amb les màgiques proporcions d'una llengua trobada. Candorós, aleshores, veu com s'ajusten noms i relleu en una suma inefable, en un país natal, real i mairal de tintes denses i condretes. Tot és, tanmateix, un gran forat. Tot és una enorme badadura en la cavitat bucal de la llengua, en la sintaxi abismal d'una creença de poeta, de capellà, de patriota..., en la conversa distant entre dues enderrocades i "superbes abadies": la dels mots i la dels cims.
De com tota font ja és escrita
Veig la tinta com davalla de Llorà i passa davant meu, dins una mànega, i raja més avall en el safareig, i hi fa un soroll d'horitzó seguit. La font de Llorà és la més alta del Montnegre, un quilòmetre i mig lluny. A la tinta li costa un feiner d'arribar. A vegades, si el poc pendent n'obstrueix el doll, o si una prosa la cabdella massa, la mànega calla de sobte. Aleshores, cal desfer la connexió que hi ha un tros amunt i mirar d'encebar la tinta de bell nou.
Quan la tinta és acabada d'encebar, la mànega té una vivor de serp, la tinta s'hi empeny a borbolls, raja com un devessall de mots inconnexos, amb alens descenyits i qualls de tinta presa. Durant una bona estona la mànega escup l'aigua com un bufador de mar entre les roques, com si aquell oneig de muntanyes hi fes pressió realment, després el doll es fa cada cop més llarg fins que torna a ser seguit, filaner i lletratrèmol.
La semblança maresa d'aquells turons és un fet. Sempre hem vist el Montnegre com un massís d'aigua ferma i colrada pels anys, amb unes onades plenes, compactes, sense esculls ni rompents. També és un fet el seu aspecte nocturn, boscats com són aquells turons de cap a cap, amb uns alzinars tan embrunits que en fondegen l'altitud amb pregoneses de tinta. Es tracta de veritables boscos d'escriure, de veritables natures idiomàtiques en règim d'aclarida i amb una escriptura de torrents saltant-los avall per les conques.
Aclarir un bosc consisteix a llevar-ne només una part de la massa forestal, extreure'n llenya i ramassa però sense malmetre mai la pervivència del bosc. Pocs termes com el d'"aclarida" resulten tan adients a la negritud d'aquests boscos disposats en diversos estadis de redacció com un veritable taller d'escriptura. Tal com s'esdevé en alguns textos antics, sotmesos a una explotació forestal constant, el Montnegre fermenta tintes i llavors amb un secular aombrament. Per tot el relleu dels turons, la vegetació cabdella el límits entre l'aire i la terra, enrevolta les rels i les tintes, i es bessa, sonora, en el vent.
Amb les tintes a mig fer, qualsevol traç s'esbranca, fulleja, s'esventa, en aquells tanys i sobretanys amb què els boscos van fent obra escrita. Segons com, el bosc escriu, fulla batent, una paraula o un nom, segons on, lliga un vent amb romegueres i el reté. En la llarga percaça de les tintes hi ha obagues senceres que es cabdellen fins a esdevenir inextricables: subjectes amb les punxes, els tanys travasons, cargoladissos, rubriquers, van fent sostres de gargots. Molt de tant en tant, descobrim en la grafia de les bardisses una intenció autoral, especialment als mesos d'hivern, quan les bardisses perden ufana i es drecen més llegiblement i el terra enarbora unes tintes finíssimes amb uns brins d'aire adormit.
A vegades, la tija és un doll seguit: hi ha fonts que ragen amb una lletra molt fina. Les tintes es cabdellen al subsòl fins que troben un ull per sortir. Hi ha també rierades de tinta, tintes rogenques que desemboquen al mar i fan un alè terrós a la costa, tintes que dibuixen, a l'aigua del mar, davant de cada riera, la taca de terra dels cims. L'autografia s'expressa pertot, cada cosa viu la seva pròpia escriptura. D'un tiratge fragós i fragorós, arreu hi ha escriptures naturals que escriuen el lloc d'escriure. El paper de l'autor, entre tanta escrivença, no és altre que manllevar-ne la tinta i, amb els tanys aclarits, aconseguir que la tinta s'il·lumini, que, negra com és, arribi a fer llum.
Mireu el Montnegre que dic: la ramiola de vent, el fil d'aigua viva, la tenebra en ordre que l'escriu. Mireu el taller de can Basuny davant la presència natural de les tintes. Mireu el moviment que fem de lectura per les lletres, els tiranys i caminades de dibuix, l'escriptura que ja som d'anar tant per aquells boscos que hi hem pres amistat i ens han acabat empeltant d'una saba negra.
L'aigua que cau al safareig té el pols de la meva lletra. Davalla de Llorà, seguida, insistent, com si provés de desentintar la nit. Així com l'escriptura és l'escorça de la veu, el forat de tinta per on la veu brolla, ara veiem la mànega negra que cenyeix tot el relleu per on l'aigua davalla, resseguint els sots, els empits, les roques, fins que raja en el safareig i pren volum amb aquell so que ve del color negre, com negra és la tenebra d'un timbal.