Editorial Pòrtic - 2004 - Barcelona
De fet, durant el parell de mesos llargs que Mario va passar a París, vam fer de tot... Àdhuc de turistes a Versalles. Encara guardo a la memòria amb nostàlgia —nostàlgia gastronòmica— els fabulosos biftecks au poivre que menjàrem a l'Aux Relais de la Butte, que coneixia d'haver-hi anat amb la Josette abans de la vinguda d'en Mario. El bo del cas és que Mario, anéssim al restaurant que anéssim, per més varietats culinàries que hi hagués a la carta, invariablement es limitava a demanar carne asada. El Vicente no se'n sabia avenir. Al Montmartre canaille no ens privàrem de visitar —sense el Vicente— algun cabaret d'«Izas, rabizas y colipoteras», que diria Camilo José Cela, amb les quals anar al llit a l'hotel George V. Per a mi s'havia fet realitat aquella boutade del nostre filòsof Francesc Pujols: que arribaria un dia que els catalans anant pel món ho tindríem tot pagat! Mario comptava en dòlars i tot li semblava baratíssim, donava propines que feien caure de cul els cambrers i les minyones de l'hotel. La misèria de la França de postguerra el sorprenia: al George V, que era un hotel de luxe, el paper higiènic anava racionat!
Cansats d'escoltar chanteurs de charme a la pista d'un music-hall i veure nus cofats de plomes evolucionant sobre un escenari, va arribar el moment de mostrar a Mario l'espectacle que havíem projectat. D'entrada va quedar impressionat: sense atractives models de somriure obligat, sense ampolles de xampany refredant-se al gel, i fins i tot sense l'agradable presència de la Giselle, l'estudi oferia l'aspecte excitant d'un taller de teatre en trafegosa activitat, i a la mirada professional de Mario s'evidencià el treball que havíem fet durant els últims set o vuit mesos. Una vintena de maquetes de decorats posades l'una sobre l'altra ocupaven tot el pany d'una paret, i al fons de l'estudi, el cartell que jo havia pintat per al Bonjour Buenos Aires, una ballarina de cancan, amb el text canviat a Bonjour México, presidia l'enrenou; sota el disseny d'uns figurins enganxats en una paret, les mostres de teixits relatives als mateixos figurins, més enllà un munt de teles per confeccionar telons i cortinatges: preciosos velluts de seda de color roig, negre, gris, fulgurants metal·litzats d'or i argent de lluentons negres i vermells. Materials de teatre que aquells anys sols podien trobar-se a París. I dels quals monsieur Hutinet tenia mides i preus. Al costat del piano del Vicente havíem instal·lat un paravent de tres fulles, amb una obertura a la del mig fent de boca d'escenari en miniatura, per mostrar les maquetes dels decorats. Mario i Sánchez Tello es van asseure en una cadira al davant, disposats a fer d'espectadors. Jo, des de darrere el paravent, vaig aixecar el teló de l'escenari i vaig anar posant i traient maquetes, que em donava en Boris, per ordre d'escena, cada una amb el seu propi enllumenat i els seus principals personatges, mentre el Vicente explicava l'acció i amb un tocadiscos —com en una gravadora abans de temps— feia sentir la partitura musical corresponent que, alguna vegada, emportat pel seu entusiasme, repetia o complementava al piano. Acabada l'obra, Mario ens va felicitar i ens va dir: «¡Hago negocio con ustedes!»
La decisió de Mario no em va sorprendre: veient l'amistat que havíem lligat durant aquelles setmanes passades i la coincidència de gustos sobre els espectacles a què havíem assistit, la seva decisió no podia ser cap altra. Per celebrar-ho vam obrir un magnum de borgonya, i en López va fer una foto de tots tres davant l'escenari del teatret. Una foto per a la posteritat!