Edicions Nura - 1989 - Ciutadella
En els dies que seguiren vaig començar a ofegar-me en la pau d'aquells paisatges incomparables que envolten Alaior. L'illa s'oferia nua en l'aire nítid dels capvespres de tardor. Unes parets llargues i baixes amb el llom untat de calç reverberant, quadriculaven la terra resseca coberta de la pelussa àuria dels rostolls; al lluny es retorçava la multitud de serpents roges dels troncs de les vinyes moribundes, notes de pàmpols i en algunes tanques profundes bullia el verd pastós de les buines de tons calents i en aquella pasta vegetal, com enormes violoncels, apareixien les siluetes immòbils de les vaques, vaixells naufragats vora les parets de les tanques. I ça i llà les taques solitàries dels arbres anomenats "vernís del Japó", embolcallats de la púrpura agra dels seus vestits cardenalicis, exaltant la glòria pòstuma i agonitzant de llurs floracions de tardor.
Llavors pujava fins el passeig de les Delícies. En aquella altura les parets blanques, d'un aspecte aràbic, sorgien entre les palmes múltiples de les figueres de moro que s'enfosquien i ressecaven en el contrast d'aquella calç puríssima.
Des d'aquell tossal la planura de l'illa apareixia com l'espatlla escamosa d'un llangardaix immens, el basalt i l'argila donaven a aquella escama un aspecte estrany, ascètic, convertien tota la terra illenca en un monstre antediluvià i camús. A cada costat de les pedres apareixia a l'horitzó la mar, una mar alta i lluminosa que la perspectiva transfigurava en dues serralades iguals de cristall dur. I el cap mitològic de l'illa, llarga i plana, avançava envers el Ponent, penetrava al lluny en aquella aigua dura que la boirina de tons freds d'alumini feia gairebé invisible.
Amb la visió de la muntanya solitària s'abriga blanc i quiet el caseriu d'Alaior.
En un carrer estret, blanc i ressonant de vent, vivia en un casalot vell, la meva tia Anna amb quatre gats negres i una minyona jove.
Pels patis estrets de la casa penetrava una llum morada, tamisada, com si hagués travessat els vidres invisibles d'algun antic finestral d'església. Per aquells forats profunds dels patis el vent gemegava, uns patis com pous en el fons dels quals les fúcsies oferien l'espurneig policrom de les seves flors.
La meva tia era seca com una planta desproveïda de saba. Les seves vinyes que s'estenien en uns camps vorejant el poble, havien estat destruïdes per la fil·loxera i ella semblava estar posseïda de la mateixa malaltia.
Quan vaig arribar, al capvespre, a casa seva, em rebé amb grans crits, escarafalls i llàgrimes. Començà a gesticular, a aixecar per damunt del seu cap unes mans nuoses i verdes com si estiguessin saturades dels sulfats que havia fet prodigar en les seves vinyes mortes i mentre gesticulava, començà a evocar amb una veu ressonant tot un passat que estava irremissiblement mort, com les vinyes.
—Si ells et poguessin veure! Si ells tornessin! Ets jove i fort i tens uns ulls grossos. Creia que no vindries mai. ¿Qui es recorda d'aquesta pobra vella?
Els gats negres que l'envoltaven començaren a llançar uns miols amb so de guitarra. Anaven con ombres entorn de les seves faldilles menorquines, arquejaven l'espinada elèctrica i em miraven amb ulls fosforescents i atònits. Després corrien a amagar-se dessota de les cadires, formaven pilotes negres de vellut, grans cabdells de seda des d'on penjava el cap negre de la cua.
L'illot del Vent emergia de la mar, voltat d'un fistó de blanca escuma; roques d'asfalt i de ferro, corcades i oxidades pels eteris àcids marins, s'aixecaven despullades de vegetació. El sol, que declinava, les brunyia, incrustava en elles llums i metalls, amalgamava el granit amb estranyes estries carminades que traspuaven al llarg de la pedra com la sang mineral de la penya ferida i esgarrapada constantment per les llances de cristall del vent. El far s'alçava a la part alta, blanc com una ànima santa amb el cap negre, pupil·la rodona de mirada circular que abastava els horitzons.
A mesura que ens hi aproximàvem, aquelles roques adquirien una brillantor seca, ungüents marins envellutaven la seva base; dels alvèols sortien flames blanques i negres de l'aigua.
Més amunt, penyals de cos blau, pedres altes posseïdes d'anèmia guardaven un gest gairebé humà, un moviment d'eclàmpsia. Unes altres s'alçaven en un sol purpuri i ocre, saturades de clarobscur d'or. Llums que es filtraven per entre un bullidor de matèries corcades, en les ombres d'un verd febril i tot l'illot adquiria l'aspecte de la carronya arqueològica d'un monstre, la visió singular d'un lleó verd.
Més enllà de l'illot, l'horitzó es deixatava en somnolències saturades de vapor d'aigua. Núvols anyils, inflats i llargs com erugues, flotaven a la deriva en l'ànima del cel.
Melisses fines, alès acres, feien la mar olorosa.
Em vaig sentir posseït d'una profunda emoció. Aquell illot, aquell mar gris i tranquil, que tenia una densitat de mercuri, semblava guardar un insospitat misteri.
Llavors començà per a mi una de les emocions més apassionants de la meva vida: la visió extraordinària i immensa del port de Maó.
Aquell port grandiós, que jo evocava, embolcallat en els meus records d'infantesa, m'apareixia ara com una realitat profunda i insospitada.
La tarda era tranqui-la i l'aigua formava meandres anyils i rosats. Darrera de nosaltres anava fugint l'exaltada i pura blancor de Maó, amb els seus minarets al·lucinats de sol i, davant de nosaltres, s'alçava damunt de l'aigua pàl·lida un illot negre i dur.
—És l'illa dels Gegants —digué Aguedeta assenyalant aquelles roques, damunt les quals hi havia diverses construccions blanques.
Després, les pedres de la costa d'un blau orgànic, d'un acer mineral, esberlades en ferides resinoses. Exèrcits d'arbusts indefinits, baixaven fins la costa, tremolosos pel vent amarg de la mar. I aquell paisatge nu, pla i uniforme, semblava resistir-se a totes les estacions, passar invariable a través d'elles, com si s'oposés a les passions d'un cor auster.
Dins l'aigua s'agitaven les cabelleres de les llargues algues i, en el fons, s'endevinava una arena immaculada. Aquella arena concentrava el foc del cel i l'aigua desprenia humitat calenta que em penetrava com una passió desconeguda. Darrera d'aquell rostre consumit del paisatge s'alçaven petits tossals corcats al contrallum celest. Damunt d'una d'elles, al lluny, una flamarada blanca d'alcohols minerals, una construcció imprecisa que es desrealitzava en la boira.
—És un palau de marbre? —vaig preguntar assenyalant aquella taca lluminosa.
Aguedeta em mirà somrient.
És Golden Farm, el lloc que guardà en altre temps una gran passió: Nelson i Lady Hamilton.
El bot corria per l'aigua tranquil·la, per aquell mar que semblava un gran riu sense corrent.
Una altra illa apareixia al bell mig del port.
—És Bloody Island —digué Aguedeta.
Damunt d'aquelles pedres s'aixecava una construcció groga i trista; era l'Hospital Militar.
Després, a la nostra dreta, una multitud de cases blanques, translúcides i lluminoses, com un munt de fitxes de nacre. En una petita cala l'aigua morta es tornava d'un verd maragda i en aquella aigua s'hi reflectia el caseriu, trencat pels reflexos barrejat amb cristalls blaus, pel·lícules reverberants de cel que havien caigut a la mar.
Era Villacarlos.
Després en una altra illa, llarga i punxeguda, l'enorme edifici de la Quarantena.
I després el mar lliure, l'immens Mediterrani blau, el mar estimat de la nostra terra, saturat de sals de coure verd, olorós de llegendes i de vents, puntejant fins l'horitzó per traços d'escuma, al·lucinants i canviants.
El bot féu rumb vers el Sud, al llarg de la negra costa menorquina.
Seguírem la nostra ruta en silenci. El mariner, arraulit a la proa, tenia els ulls fixos en l'horitzó.
El rei David, savi en les harmonies celests, s'alçava en la part més alta de l'orgue meravellós de l'església de Santa Maria. Dos àngels policroms i daurats obrien les seves ales triomfals damunt el metall blavós dels grans tubs que, a la llum incerta de l'església, semblaven desmaterialitzar-se i fer-se cristal·lins i transparents.
Sota la blanca volta d'unes agudes estries parabòliques, el rei David, els àngels d'or i la tuberia gegantina, múltiple i entre els espais de tub a tub s'endevinaven les misterioses entranyes mecàniques, que es feien gegants en el silenci de la nau, on les llànties agonitzants hi posaven una llum espiritual i trèmula i els nostres passos ressonaven opacs i tímids.
El vell Basili, arrossegava els seus peus enormes damunt les llosanes i s'apropava lentament a l'orgue; tot el seu cos s'estremia i els seus ossos crepitaven com si fossin de llenya seca, en una apassionada combustió interior.
Aguedeta i jo el seguíem en silenci.
Una olor vaga de fusta rància, d'encens antic, es desprenia amb incertitud d'aquella construcció enorme i silenciosa.
Basili va asseure's en la banqueta, davant del teclat múltiple, que groguejava en la llum penombrosa de l'església. El teclat del gran orgue, el de la cadireta, els ecos, els contres, sorgiren davant d'ell com éssers misteriosos, muts, esfondrats en el secret profund de la fe i de l'harmonia.
Els contemplà un moment i els seus ulls s'ompliren d'una estranya resplendor. I aquell vellet que semblava mort per a tot, sotmès a una letargia continua, a qui mai no havia oït pronunciar més que alguna paraula solta, es girà vers mi i em digué amb veu tranquil·la.
—Una vegada a l'any se'm concedeix elevar la meva ànima a Déu amb l'harmonia incomparable d'aquest orgue, únic en el món. Només Aguedeta es troba present en aquesta pregària meva i jo la contemplo flotar en l'atmosfera sonora com l'ànima pura i tradicional de la nostra terra. Ara tu ets aquí, que nasqueres en la nostra terra, que has oblidat la llengua sagrada dels nostres pares. T'he permès arribar fins aquí perquè ella m'ho ha demanat amb els seus ulls i amb les seves paraules. I jo endevino el futur i sé que t'espera tota la dolçor infinita de la pàtria illenca.
La casa era espaiosa, blanca; plena de mobles antics, rics i venerables. En les parets penjaven gravats de gran valor i quadres de pintors anglesos, treballats damunt vidre.
Les finestres i la terrassa, darrera de la casa, miraven al port, cèlebre en el Mediterrani; port buit i desert que només s'animava a l'hivern, quan hi fondejaven les esquadres.
Un petit vaixell de vapor, el "Mahón", feia el servei amb Barcelona, un cop a la setmana. Es veia des de la terrassa, allí baix, molt petit, dormint vuit dies seguits damunt de l'aigua reverberant i tranquil·la.
En aquesta casa, en una cambra del primer pis, començà la meva vida. Segons diuen, Gertrudis, la vella minyona, en veure'm per primer cop em trobà molt lleig i molt poca cosa: "Un conill sense pell, si no fos per l'ànima". Però la vella verge, en la qual dormia sense dubtes una mare estèril, començà immediatament a estimar-me amb gran tendresa. És indubtable que això succeí així, ja que els primers records de la meva infantesa van units a la imatge d'aquesta bona dona, amb el seu nas llarg, la seva boca desdentada i les seves mans arrugades.
No obstant això, jo no tinc molts records de la meva infantesa.[...]
I, malgrat tot, un record molt llunyà se m'apareix encara com un poder estrany. Em trobava a la terrassa que mirava al port; el sol brillava amb violència, uns coloms es passejaven per damunt les teules vermelloses. Jo mirava entre els pilars de la barana l'aigua adormida del port reverberant de sol. Experimentava un plaer indefinible, d'una violència tan gran, que aquest record ha perdurat i perdurarà sempre en mi. Era, sens dubte, la primera vegada que em despertava a la vida. Fins aquell moment no havia mirat realment l'entorn meu; la llum i els colors que m'envoltaven no havien pogut, fins llavors, atraure els meus sentits. En aquell moment mirava l'aigua meravellosa que reflectia el sol, com una revelació sobtada i profunda del món i els meus ulls, àvids de vida, estaven esbalaïts. Crec que devia tenir tres anys i des d'aquell moment vaig començar a viure de veritat. Des d'aquell dia el mar ha estat sempre per a mi la més gran meravella del món i, durant la meva vida he passat llargues hores mirant-lo i sentint renovar-se sempre en mi el plaer meravellós que sentí aquell dia tan llunyà de la meva perduda infantesa.
La banda militar tocava l'obertura de "Poeta i aldea". Els oboès diluïen la seva tristesa sentimental en el polsim lluminós dels fanals del passeig. Les llargues ombres dels passejants anaven i venien pel sol, es besaven entre sí, es fonien un moment, una en l'altra i després es desenganxaven lentament com un màstic elàstic i viscós. Per un fenomen estrany d'òptica hi havia més ombres que homes en el passeig de l'Esplanada de Maó, on tocava la xaranga del 22 d'infanteria.
A través de les acàcies esmorteïdes es veia el desert groc i ampli de la plaça d'armes i, lluny, el caixó verdós de la caserna amb la seva doble filera de foradets negres, sota el cel negre.
Aquell passeig província se m'apareixia sense cadències de colors, ple de taques ocres que s'adormien i refredaven a l'entorn dels fanals i, damunt del passeig, en un cel d'argila groga, imitant amb núvols d'indiana grisa, s'enfonsava dolorosament una mitja lluna de nacre morat, flotant en un bassal tèrbol estriat de venes concèntriques.
Aquell passeig tenia un aspecte incert com la granulació difuminada d'una litografia antiga; una d'aquestes estampes que varen estar de moda en el segle XVIII i que, en mirar-les de besllum, apareixien amb les petites finestres il·luminades i la lluna en el cel.
Era primavera i, en l'atmosfera palpitant de la nit tèbia, flotava l'olor fenicada que desprenia la flor de les acàcies i aquella aroma es mesclava, formant un acord sensual i olorós, amb les pàl·lides emanacions de benjuí, d'algues, de valerianes subtils que portava la brisa de les profunditats misterioses del port.
En aquesta atmosfera olorosa, saturada d'opulències colonials, m'enfonsava i respirava enervat les emanacions de les acàcies, assegut en una butaca de ferro, formant part de la tertúlia d'Aguedeta d'Addaia.
A poc a poc m'havia sumit en aquell ambient que exercia damunt meu una atracció secreta i profunda. Lentament m'havia anat convertint, com deia Aguedeta, en un "home de Maó", i en dir-me això em mirava amb una espècie de llàstima.
Havien sonat les deu i els carrers de Maó estaven deserts. Els nostres passos ressonaven en les façanes baixes, saturades de llum fosforescent.
A la placeta el vent dansava fent remolins diabòlics, portava les olors acres de la mar i els perfums incerts del camp. En el fons, com quadres pintats i simètrics, es veien les finestres del Casino; sortia per elles una llum vermella, vaga i polsosa, que es barrejava al defora amb el resplendor de la lluna.
—Allà dalt —em digué en Tomás— trobarà vostè al seu oncle jugant al tresillo.
—Gràcies. Adéu.
Vaig pujar l'escala.
Aparegué davant meu una àmplia sala i en un racó, inclinada damunt d'una taula verda, il·luminada de ple pel llum que penjava damunt la taula, la cara del meu oncle, que jugava al tresillo amb altres companys.
En apropar-me a ell el vaig saludar. No em féu cas. Tota la seva atenció es trobava concentrada en les cartes.
Vaig asseure'm al costat del meu conco. El llum que penjava damunt els caps d'aquells quatre homes preocupats posava el con de la pantalla amb la seva llum viva damunt la taula verda. Les vuit mans sobre la taula absorbien el color complementari del verd i es feien vermelles, ombrejaven de tons violats en les siluetes dels dits, en els extrems del quals relluïen les ungles amb un to pàl·lid d'estany. I entre aquelles ungles i aquells dits vermellosos s'obrien els petits ventalls de les cartes i entre el seu barnillatge apuntaven els rossos caps de les sotes, les constel·lacions grogues dels oros, els bastos verds clapejats de sang i en una primitiva i absurda perspectiva, les petites copes alineades sobre el mantell blanc del naip. Juntament a les mans vermelles, en el camp verd de la taula, com petites ciutats de casetes policromes, brillaven dins dels plats petits les fitxes de nacre, escarlata, grocs de crom, blaus cobalts.
—Dono?
—Tres.
—Passo.
Eren veus solemnes, gairebé apagades. El cap d'un badoc s'abocava per damunt de l'espatlla d'un jugador. Aquest li ensenyava el ventall de cartes. Els dos feien el mateix gest, de persones que es comprenen perfectament i que tenen intencions amagades.
—Arrastro —deia el meu oncle solemnement. S'encabritava un cavall de copes damunt del prat de la taula donant la sensació, en el moment de caure relliscant, d'una carrera atrevida per damunt de la pampa indecisa de l'atzar.
I el Monte-Toro, embolcallat en l'atmosfera neta de la tarda, apareixia amb la seva cuirassa grisenca de granit. Grans bòfegues, profundes esquerdes, dibuixaven els costers de cada banda. Apareixia ple de xacres i nafres, donava la sensació d'una muntanya malalta, ardent, posseïda d'un foc interior. En la part alta el seu cap grandiós de qualitat calcària lívida, solcat d'àmplies vetes vermelles, com si fossin potents artèries vives que pugessin fins la cúspide el suc espès i mineral que circulava lentament, amagat sota la crosta còsmica de tota l'illa morta. En la part més alta d'aquest caparrot de calç, s'obrien dos forats profunds i iguals. L'ombra es feia espessa en aquells dos alvèols, donant l'aspecte de dos ulls ciclopis, infonent a la muntanya una vida humana i estranya. I els ulls d'aquest tità semblaven mirar la llunyania, enfonsar-se en el mar que guspirejava a l'horitzó, més enllà de les roques blaves.
—Miren a l'Àfrica —digué Raleigh senyalant els ulls de la muntanya.
I els dos se sentiren posseïts estranyament per la immensa soledat del paisatge.
Les penyes del Monte Toro es transfiguraven totes les tardes, en caure el sol, en grans flames alcohòliques que es desprenien del granit purificat pels segles geològics, per les combustions roges i blanques de l'argila i de la calç; tacaven la muntanya sals de ferro i la massa de pedres embolicada en tornassolades aureoles, en concèntrics cercles de gases fluïdes i de boires blanes, semblava consumir-se, cobrint-se d'escòries ardents, transfigurar-se en un caliu mitològic de granit, el resplendor dels quals s'esmorteïa en el baf translúcid que pujava del pla.
I sobre aquell caliu potent, on semblaven condensar-se tots els apassionaments de l'ànima menorquina, palpitava l'ala blanca i ingràvida del Santuari on la Verge illenca, bruna com una pagesa tenyida pels aires marins, somreia amb un somriure ultraterrenal.
Ella estava embolcallada en un mantell d'or fluid, en la blanca seda del seu mantell que tenia el tornassol irisat de les conquilles dels mariscs. I allí dalt se la pressentia oculta, penetrant en el cimbori del cel, en una ascensió eterna, amb el mitològic brau, el toro que havia vingut dels camps del paganisme, que semblava guardar damunt el llom escruixit, la sensació penetrant del cos blanc de la donzella Europa en la gloriosa apoteosi del rapte i que ara, vençut, purificat, oblidada la seva estirp olímpica, el seu gest sideral en l'arc policrom del Zodíac i humiliant les seves banyes fetes per envestir i enforcar estrelles, s'arraulia com un sant ermità penitent, amb la seva pell ocre i daurada, encara plena de polsim còsmic, convertida en sac per a vestir i servir de coixinera als peus diminuts de la donzella celest, que sostenen en llurs braços l'infant prodigiós, pastoret d'innombrables ramats.