Columna Edicions - 1993 - Barcelona
Portlligat
MUDES aigües del port petit del somni,
sempre que us penso, cau la nit damunt.
Éreu el reflex de la calma perenne.
Els cors cansats de l'alta mar tomaven,
i, en retrobar-vos, un estel lluïa.
La calma, pare, d'aquell port petit
et vetlla sempre, encara.
I aquell estel que a l'alba tu trobaves,
el fito cada jorn per retenir-te.
Portlligat sense tu
a Rosa Leveroni
DAMUNT la tanca blanca cau la tarda,
mentre les veles van vinclant-se suaus
en l'aigua muda i tèbia d'aquest Port.
Ni un remoreig de rems, ni un rés mormola
aquest mar que embellia els teus somnis.
El teu petit refugi resta clos,
i serà en va l'espera
d'un somriure endolcit
pel teu cor de poeta.
Lliscaran endolades les albes
dins del Port,
sense el dringar amorós
de les teves paraules.
Caldrà cercar a ponent el lleuger vol
d'una gavina blanca que estimaves,
i cobrir-nos de pau
amb un esguard amic dalt del pujol,
on, mogudes pel vent,
onegen argentades oliveres
embolcallant la teva pau profunda.
He passat a frec...
HE PASSAT a frec de la porta
del jardí on els vells xiprers
s'enfilen, vetllant el vostre son
sense somnis.
He passat a frec de la porta:
era oberta
i he defugit
l'impuls vehement de franquejar-la,
car em fa mal la vostra pau
tan callada!
Dins d'aquest reialme no hi ha
déus invictes,
ni Orfeu davallant-hi amb sons
inefables en busca de l'amor.
Sé que tot és petit dintre aquest clos
emblanquinat de calç, com les cases
del poble, que us acolliren un dia.
He passat a frec de la porta
i he defugit
l'impuls vehement de franquejar-la,
car he sentit basarda
sabent-vos tan a prop
i tan lluny, de la vostra
mida
humana.
DORM
Dorm,
mentre vetllo el teu son
amb un poema que mai
no t'escriuré.
Dorm,
perquè la nit
propicia fantasmes
i jo somio vel·leïtats.
Dorm,
et necessito com l'ona el mar
i com el mar la platja.
Altrament,
on fóra el meu límit?
Dorm ara el mar
Solament podem baixar i
no pujar les escales del temps.
M. yourcenar
DORM ara el mar, m'ajec molt a prop seu
amb l'ànima adormida,
suspesa en el crepuscle
que pobla de fantasmes
el clos de la badia.
Retorno del passat pels esglaons del temps,
em llancen per fondàries
a l'ombra dels records.
Veig barques de dorments
amb xarxes foradades
que guarden solament
les escates de plata
com perles d'altres temps,
que us solcaran els ulls.
Us vetllaré estimats, no vull pas que Caront
se us emporti al seu riu; és més ampla la mar
i blava la seva aigua.
Us gronxaré suau, perquè sou nadons
que el temps ens confereix.
Altrament què serien els morts, els nostres morts?
Badia
T'HE VIST avui, badia arrecerada,
no pas amb ulls de somnis,
sinó amb aquells que tinc
per veure allò que hi ha de més real.
M'enyorava de tu entre l'asfalt.
T'he trobat agitada pel nord fred
com el meu cor en lluita entre l'hivern
i el temps primaveral que aviat esclatarà.
Venia a tu cercant la teva calma
per conjurar tempestes que nien dins el cor.
T'he trobat agitada, badia arrecerada,
m'he sentit part integrant de les ones
empeses per la força del mestral.
Delegen els meus ulls aquest polsim blanquíssim
que el vent del nord aixeca com un repte
entre el cel i la terra.