Columna Edicions - 1988 - Barcelona
Aquella església blanca
Aquella església blanca a Port Lligat
perduda sota els brancs de l'olivera,
la mar com vela immensa i presonera
que fa estremir en la roca un vent salat.
Aquella església blanca encar m'encisa.
Al cim de la collada el caçador
tirava al vol la perdiu grisa,
braç de terra allargat dins la blavor.
Ciutat de Perpinyà
Deixa en els teus carrers un record enyorat,
la ciutat de Perpinyà, la gràcia mallorquina...
i la Llotja de Mar enlaira, tota fina,
sa barana de puntes que el temps ha negrejat.
El record flota encara en tes iglésies velles,
i té aquella frescor d'una casa pairal,
la de Santa Maria, reina de la Real;
i en la fosca els retaules nos conten meravelles.
Amb sa soca molsosa i el fullam acatat,
sempre queda arrelada, fent un fresseig sagrat,
al pati del museu una gegant palmera.
I amanyagant el cel pal·le de la tardor,
D'un realme passat és la visió darrera,
Oh Perpinyà, princesa de tot el Rosselló!
El mas
Manyaga meua, t'ho diré...
d'aquell mas que mira l'Albera,
si jo ne fos el masover,
series tu la masovera.
En els meus somnis sempre veig,
entorn de sa roja teulada,
aletejar el bon festeig
de l'oreneta amb sa niada.
Sempre el veig tot arraconat
al mig d'una fosca siureda,
on el blau Canigó nevat
envia una alenada freda.
De la torre blanca, al mati
s'esgrana un vol de colometes,
i cel amunt no es pot seguir
l'enlairament de les llausetes.
En l'estable enxuma el cavall
un brot d'userda perfumada,
i, rei del pati, el nostre gall
mostra sa cresta acolorada.
Cap al tard ja blega el pastor
amb el ramat que ens acompanya,
i sembla que ens porta l'olor
de les herbes de la muntanya.
Ara t'adorms en el verger,
dolça nit de maig platejada;
ajupit en el taronger,
bon rossinyol diu sa tornada...
Hivern bromós, que ens has sorprès
bé pot xisclar la tramuntana:
el llum de ganxo l'hem encès,
i el nostre cor que s'agermana.
La fadrina de Molló
Si n'és una fadrina d'una aspra morenor.
A la porta de casa s'està com una flor.
Ella va blauvestida, el blau és son color.
Ella mira. Què mira? Esguard encisador,
no tiris banderilles, banderilletes d'or.
Ella va blauvestida, el blau és son color.
Color de genciana que trepitja el pastor.
Els camins de muntanya tots se'n pugen al bosc,
mes ara ve la broma. Mirada de foscor,
no tiris banderilles, banderilletes d'or.
Mes ara ve la broma i a la ribera plou.
Regalen les teulades i tot va a l'enrenou.
Si l'aigua aixafa espigues, el sol és bon senyor.
Només amb la mirada les torna a aixecar el sol.
No tiris banderilles, banderilletes d'or.
Ella espera. Què espera? Un ocellet d'amor.
La tarda ja s'esfulla i passa el juliol.
Si ara a l'estiu no vola, volarà a la tardor.
I a la porta de casa, esperança del cor,
no tiris banderilles, banderilletes d'or.
Adéu-siau, oh santa casa
Adéu-siau, oh santa casa, adéu.
No fos aquesta boira, albiraria
sota el cobert de llosa que t'abriga,
al centre de la conca, ta blancor.
Adéu-siau, oh Verge primitiva,
sempre seràs la Verge del pastor.
Naixes com al cel la llum esquiva,
voltada d'un rossa resplendor.
Sempre seràs la Verge de la cova
i la tesa que brilla innocentment,
la Verge silenciosa del misteri
i de l'espera i de l'infantament.
Com una pedra fita mira l'alba,
tota claror reposa en el teu front,
i en el vestit brodat d'esteles negres
per dir les virtuts santes del teu nom.
I sembla que governes l'abundància
de riberes i fonts, amunt i avall.
L'una desfà sa trena adelerada.
L'altre viu presonera en son mirall.
Mes ara tot ho clou, muntanya freda,
la boira voladissa en sa foscor.
Adéu-siau, oh Verge de la cleda,
sempre seràs la Verge del pastor.