Edicions Proa - 2020 - Barcelona
No van tenir més remei que improvisar un sistema d'intendència entre ells dos mateixos i les criades, el majoral i fins i tot els masovers i els pagesos de Son Torrella, que Alan Hillgarth, quan recordava aquell episodi, qualificava -entre rialles- com d'alta diplomàcia casolana, i que per altra banda va complaure els il·lustres visitants molt més enllà de qualsevol expectativa. Finalment els Churchill van passar un cap de setmana sencer a Son Torrella, del divendres a la tarda fins al dilluns al matí, i van tenir la fortuna d'arribar-hi en plena florida dels ametllers, que a Mallorca són molt nombrosos i que cada mes de febrer ofereixen un espectacle natural d'una bellesa singular. Això va afavorir les llargues passejades pel camp dels dos matrimonis, particularment les de Mary i Clementine, ja que Churchill va sol·licitar fins a tres ocasions reunir-se a part amb Alan Hillgarth, amb qui tenia un enorme interès per conversar. Les dones no hi posaren cap objecció, ans al contrari, perquè això els permetia aprofundir en una amistat que ja havia sorgit des de la primera salutació i que al llarg dels anys es va mantenir sòlida i ferma.
A Alan Hillgarth, per la seva banda, l'experiència en el rescat de mariners beguts li havia de ser útil en aquelles reunions privades amb Churchill, que van tenir lloc a la sala de lectura, envoltats de lleixes atapeïdes de llibres i acompanyats per un escalfapanxes ben proveït de llenya i d'un moble bar no menys ben assortit de destil·lats d'alta graduació. Sense arribar a ser abstemi, Alan Hillgarth bevia alcohol molt rarament, de manera que es va empescar la maniobra de servir-se una copa per fer notar al primer Lord de l'Almirallat que no bevia tot sol, però la feia durar indefinidament, mentre que Churchill anava buidant les seves -que al començament esperava que li fossin servides per Hillgarth, però que aviat va passar a abocar-se ell mateix, sense cap cerimònia-. Churchill era un d'aquells alcohòlics que no arriben a perdre la consciència ni a parlar de forma incoherent o inconnexa, ni tan sols a arrossegar la llengua o a embarbussar-se mentre parlen. Aparentava una resistència formidable als efectes de la beguda, i només se li notava l'embriaguesa en tres comportaments: el primer de tots la loquacitat, tan impetuosa que deixava l'interlocutor sense l'oportunitat d'introduir ni una rèplica al discurs que literalment li queia al damunt. El segon, el fet que de tant en tant Churchill aixecava la veu sense que vingués a tomb, i no per subratllar cap idea en concret sinó de manera inesperada i atzarosa, cosa que en algun moment va provocar un ensurt a Alan Hillgarth, que havia de fer un esforç per restar impassible davant d'aquella verborrea que per moments es tornava cridanera. I el tercer comportament, i el més aparatós, era que, quan havia begut prou Churchill es quedava adormit. Profundament adormit, i amb uns roncs que feien remenar la butaca damunt la qual descansava la seva còrpora. Això obligava Alan Hillgarth a quedar-se esperant que l'altre es despertés, perquè no li semblava correcte sortir de la sala i haver d'explicar a les dones que el primer Lord feia una becaina. Per acabar-ho d'adobar, Churchill no sempre es despertava amb la mateixa placidesa amb què s'havia adormit. Gairebé sempre grunyia, mastegava paraules inintel·ligibles, i en una ocasió va obrir els ulls de cop, badant-los amb un gran esglai, i va cridar amb perfecta claredat:
-Chamberlain, fill de puta!
-Sóc jo, Excel·lència -es va limitar a respondre tímidament Alan Hìllgarth, mentre Churchill li escrutava el rostre amb una mirada espantosa. Després va afegir:
-No ha estat res.
Un Habsburg romàntic i excèntric, el príncep Lluís Salvador, havia escrit que Sa Vall era la possessió de majors dimensions de l'illa, i possiblement era cert. Tenia una extensió d'unes tres mil vuit-centes quarterades, que és la mesura que es fa servir a Mallorca per amidar les extensions de terreny, i que deu equivaldre a unes dues mil set-centes hectàrees. Que havien estat més, perquè en algun moment del segle anterior se n'havien segregat unes dues-centes per fundar la contigua Colònia de Sant Jordi, un llogarret mariner on don Joan, primer tot sol i després en societat amb els Garau, havia iniciat els seus negocis de contraban. Cap allà caminava jo en aquella petita excursió, que em va dur a passar per davant de la desviació que duia cap al teatre romà i el jardí dels cactus, dues de les meravelles de la possessió. El teatre havia estat fet construir per algun dels propietaris anteriors, els marquesos del Palmer, a l'últim dels quals, quan el seu llinatge aristocràtic va decaure, don Joan havia comprat Sa Vall, per una quantitat certament gruixuda però ja no exorbitant. Es tractava en realitat d'una imitació de les ruïnes que es conservaven a la vila d'Alcúdia, al nord de l'illa, però una imitació tan impecable que més d'un historiador i més d'un arqueòleg de renom s'hi havien confós. Pel que feia al jardí dels cactus, era també molt vast i contenia una varietat desbordant d'aquella mena de plantes que a mi em semblaven sovint monstruoses, amb les seves formes capricioses i contrafetes. Però la baronessa de Burghclere, Mary Sidney, l'esposa d'Alan Hillgarth, solia visitar-lo extasiada, i afirmava convençuda que es tractava d'una de les col·leccions botàniques més importants del món en el seu gènere.
El sol em pessigava fort el clatell quan vaig arribar a l'Estany de ses Gambes. Mai no he entès el topònim, perquè en aquella llacuna d'aigua salobrosa no hi vaig veure mai cap gamba, ni cap crustaci, ni cap forma de vida com no fossin uns insectes diminuts que es movien per la superfície de l'aigua com si s'hi capbussessin, i les libèl·lules que de tant en tant la sobrevolaven. Una d'elles, de la mida d'un ocell petit, em va passar en vol rasant damunt del cap. Era un lloc despoblat i agrest, i tal vegada era per això mateix que m'agradava anar-hi. Ser allà em tranquil·litzava, m'infonia una pau que no sabia explicar, però era una pau que clarament venia de fora per entrar dins meu, com l'aire, que a la vora de l'Estany de ses Gambes s'apreciava més, perquè l'atmosfera era acubada i això feia que la brisa que ocasionalment arribava des del mar fos encara més vivificant. El paisatge era de roca i sal: el municipi al qual pertanyia Sa Vall es deia Ses Salines, i les dues llacunes més properes duen els noms, aquests gens enganyosos, d'Estany de sa Sal i Es Tamarells. N'hi havia arreu, d'aquests arbusts, sovint doblegats o fins i tot esclafats en formes gairebé tan retorçades com les dels cactus, a causa de l'assot dels vents de component sud. També hi havia pins blancs i sivines: arbres tan despullats, d'un aspecte tan essencialitzat, que donaven al paisatge l'aspecte d'una pintura quieta i silent, com les d'alguns artistes que agradaven a en Tomeu, el fill jove de don Joan. Aquell era un dels pocs llocs on podia arribar a admetre, tot sol amb mi mateix, que en realitat el paisatge m'importava molt poc i que els meus mínims coneixements sobre la vegetació de la contrada els devia al fet d'haver-hi caminat escoltant les explicacions de Mary Sidney. L'esposa d'Alan Hillgarth, la inabastable baronessa de Burghclere, l'única dona de la qual havia somiat literalment, en nits de somnis inquiets, que n'hauria volgut ser el marit. Però això no havia de succeir mai, i allà, davant de l'Estany de ses Gambes, ho podia acceptar i podia fins i tot lamentar-ho sense que ningú més, ni tan sols ella -ni el seu espòs, ni don Joan- poguessin mai ni imaginar-ho.
Vaig sortir del despatx intentant decidir si l'afalac que acabava de dedicar-me em reconfortava o em preocupava. Vaig baixar les escales, vaig sortir a la clastra de Sa Vall i vaig admirar -no podia evitar de fer-ho quan hi passava per davant- la imponent torre de defensa, acabada de restaurar per un arquitecte de Palma, un tal Biel Alomar, que havia sabut reforçar-la i recuperar-ne l'esplendor sense alterar l'essència i la pàtina que acumulava des del segle XIV, quan havia estat aixecada. Alomar acabava de tornar a Mallorca dels Estats Units, on s'havia graduat al MIT de Massachusetts, i don Joan -que mal m'està dir-ho però sempre sabia envoltar-se dels millors per a cada feina- havia comprat immediatament els seus serveis perquè es fes càrrec de l'obra de la torre, en la qual Alomar va esmerçar els coneixements més avançats del moment en matèria arquitectònica. Amb el temps aquell arquitecte havia d'acabar fent tota una reforma urbanística de Palma, i en això nosaltres també hi tinguérem alguna cosa a veure, però aquesta, com se sol dir, ja és una altra història.
Vaig sortir a la porxada, just al davant d'on s'havia instal·lat el bufet, entorn del qual papallonejaven cambrers i cambreres fent els últims retocs. Sota un dels porxos s'hi havia disposat el tocador de senyores, seu sobirana de tots els misteris. Vaig passar per davant de la façana de la casa gran, d'un estil classicista que també em complaïa sempre de contemplar, i vaig travessar el pati fins que vaig sortir al camí que duia a la porta principal, flanquejat per avets i sobrepoblat ja en aquella hora de grums perfectament empolainats i a punt per començar a rebre els convidats i fer-se càrrec -en el cas d'aquells que no disposessin de xofer- de dur els cotxes fins a l'aparcament. Havia decidit de fer un passeig i així ordenar una mica els meus pensaments, de manera que vaig sortir també del predi i vaig enfilar el caminal que duia cap a la zona de les llacunes, una de les meves preferides. Sentia, mentre caminava, el cant monocord de les cigales que arribava des del pinar, i el sol, per les dates en què ens trobàvem, no era excessivament fort, de manera que l'exercici de caminar es feia encara més agradable. Vaig recordar que era Sant Bernat, i que a l'illa se sol dir que aquest sant apaga la calor de l'estiu, un mes després que Santa Margalida l'hagués encesa.