Fed. d'Entitats Culturals del País Valencià - 1986 - València
El jugador de Petrer (fragment)
Açò va passar en aquells temps antics que hi havia dimonis ben abillats, els quals solien visitar els camps i les viles quan algú se'ls encomanava.
Era en el pintoresc poble de Petrer, aquell que es reclina graciosament en un enlairat tossal, entre les dues grans muntanyes del Cavall i de la Cilla, i té a les seues envistes, com qui diu als seus peus, l'arredonida vall d'Elda, tan delitosa, i allà més lluny, cap al migjorn, la senyorívola població de Monòver, amb les seues hortes, els seus pujols empolsegats, les seues amples rambles i la serra de la Safra, pinosa i solitària.
En el carrer Major de Petrer, en una casa noble i gran com un convent, vivia tot sol, per haver mort ja sos pares, un hereu, fadrinot de mena, d'una quarantena d'anys poc més que menys, que li deien don Pere Mestre.
Aquest senyor tenia una bona colla d'amics, molt decantats tots a moure tabola, i sovint anaven de roll, fent serenates a les fadrines garrides, organitzant soparots -algunes vegades en el menjador sumptuós i sever de casa de don Pere-, i sempre, per unes coses o altres, retirant-se a altes hores de la nit fos estiu o fos hivern. Don Pere també tenia un altre vici: el de jugar-se els diners, i, com sol esdevenir a tots els jugadors que hi ha hagut en el món, a la llarga perdia les orelles. Per aqueixa causa, moltes vegades es veia en unes grans estretors.
D'ençà que passà els quaranta, el vici del joc el dominà que no era cosa de dir: ja no feia tanta serenata, perquè se li enrogallava la veu; no sovintejava els soparots, perquè se li destorbava el païdor... Així, que, al joc, al joc! De primer es jugà tots els diners de les collites; després vengué un bancal per jugar-se'l; més avant, un mas; tot seguit, una heretat. De tuguri en tuguri i de partida dissortada en altra, es va quedar per fi amb la casa del carrer Major com a única propietat.
Ell abans tenia una vella serventa -Francisqueta- molt fidel, molt fidel... Com que l'havia vist nàixer com qui diu, la vella el servia a cos què vols cos què desitges, i en els darrers anys estigué molt de temps sense cobrar la soldada. (Ella tot li ho perdonava al seu estimat senyoret Pere.) Però la Francisqueta morí quan ell es trobava més agoniat de diners. I tant i tant es va arribar a saber en el poble la penúria de l'hereu sense terra i sense moneda, que ja no va voler ningú anar a servir-lo.
Va arribar en aquell mateix any un mes d'octubre que es presentà molt plovedor en aquelles àrides terres. Don Pere Mestre, una nit, dins sa casa, amanint-se tot sol una miserable menjuga, estava frisós i ple de desfici. "Ah, si jo pogués jugar!... -es deia-. ¡Si jo pogués jugar ara que he pensat i repensat tant i tant una magnífica combinació de cartes en el golf i una altra per al monte!... Estic ben cert que em rescabalaria de tot el que he perdut. Milions tornaria a guanyar! I compraria una altra vegada aquell delitós Molí de les Reixes, sempre acomboiat, enmig de les aspres muntanyes, pels refils del rossinyols, dels oriols o de les merles, i per la remor de les aigües que s'esmunyen gojoses de la cacau, per a caure riu avall en saltants vertiginosos. Sí, sí! -s'exaltava el seu pensament-. I tornaria a les meues mans aquella beneïda casa de la Foia Falsa, amb el seu bassó voltat de pins gegantins on sempre nien les tórtores, i aquella meravella d'heretat del Clot de Catí, flor de les altes serres, amb els cadamunts plens de pomes amuntegades i amb totes les bones olors del Paradís"...