Associació d'Estudis Reusencs - 2004 - Reus
Aviat es va instal·lar tothom als llocs que hi havia disposats per a celebrar la festa del certamen: la proclamació i el repartiment de premis. A l'interior de l'escola només hi cabia la presidència, les autoritats, més nombroses del que he dit perquè hi havia les de caràcter local i altres que sempre s'hi afegeixen, els jurats del certamen, els organitzadors i els premiats. Tots plegats fèiem de públic sota teulada; el petit local quedava atapeït: no hi cabia ni una agulla; la resta de públic en gran quantitat eren al prat extens que voltava l'escola i escoltaven l'acte a través d'uns bons altaveus. Tinc una foto del moment que jo llegeixo els poemes premiats. A la presidència hi ha el bisbe, l'abat, el canonge, el rector del poble i, encara que no es distingeix prou bé, el secretari del jurat, que era Joan Triadú. El certamen es va descabdellar per ordre de la importància dels premis. El primer, ja citat, el designaven Premi "Per comprendre" i anava destinat al millor llibre en català publicat l'any 1962. Va pujar a rebre'l Salvador Espriu amb aquella solemnitat que gastava en moments d'aquest tipus i va llegir tres poemes. Després va venir el Premi Rosselló-Pòrcel, el que m'havien concedit a mi. També em van dir que llegís tres poemes i així ho vaig fer.
Després de la desgràcia, sense el pare, no hi va haver cap vacil·lació respecte al meu destí i vaig entrar de pet a treballar al negoci de venda de teixits —detall i major— que el pare tenia amb dos socis més al carrer de Llovera de Reus, en una part dels immensos baixos de cal Bofarull. La botiga es deia Las Américas per estalviar-se, amb el nom ampul·lós, altres ornamentacions supèrflues i poc permissibles. El negoci era propietat d'una regular col·lectiva que es denominava Creus, Reig i Amorós. Els socis tenien respectivament i per l'ordre de la denominació, 20 i 10 anys, més que el pare. Entre els tres hi havia una relació quasi familiar, especialment entre el senyor Creus i el pare. El senyor Creus afirmava que estimava el pare com un fill i jo crec que era veritat que ell ho pensava, sobretot si tenim en compte que de fill no en tenia cap: només dues noies, llavors, el 41, plenament madures. Els tres socis, abans d'establir-se el 1911, van treballar junts, coincidint, més de deu anys, a cal Marquet, una altra botiga de roba també molt fonda i altíssima de sostre que hi havia al carrer de Monterols.
Aquella botiga era molt freqüentada, especialment freqüentada, pels clients de la comarca, per famílies de la ruralia. El senyor Creus no recordava mai els noms de ningú, ni el dels pobles d'on eren, però sabia dissimular-ho perfectament i si alguna vegada queia en algun error, les mateixes víctimes ho reparaven quasi sense percatar-se'n perquè volien gaudir d'aquella amistat sense cap intenció de posar-la a prova. Quan entraven les que es consideraven i s'autoconsideraven —la gran majoria de la clientela pertanyia al sexe femení— grans senyores de la burgesia —quasi sempre, a la tarda; el matí no era per a elles— el senyor Creus les tractava com volien, però de cap manera millor que a la clienta que, els dilluns, sobretot, dia de mercat, venia de compres des d'un poble de muntanya, diem per cas.