Editorial Juventud - 1951 - Barcelona
Als matins, a Port-Lligat hi ha un espeternec de peixos, que les dones venen a crits, i les minyones es disputen. El mar "com un mirall", emmarcat per les illes que tanquen aquest port melangiós, recull el verd fosc d'uns xiprers i la corba elegant de les barques.
Hèctor, amb la xarxa envoltada a l'espatlla, va descaragolant-la i estenent-la sobre el verd prat que voreja la platja. D'altres pescadors, asseguts sobre l'herba, vora les armellades ja seques, fan sortir el dit gros del peu per un dels forats i, traient-se una agulla de fusta de dalt de l'orella, comencen a adobar cantant habaneras.
Els pescadors vells han estat quasi tots a Cuba, a Gènova, a Tierra de Fuego, a Marsella; molt pocs a Figueres i a Girona.
Vora del mar, llurs dones es barallen amb les minyones, que els regategen el peix.
Port-lligat espera retrobar la seva indispensable tristesa i no pren part en l'aldarull amb què, a l'estiu, els seus matins es desperten. Port-Lligat espera quedar-se solper fer relluir els vidres verds i grocs del cementiri, per concretar l'estructura de les illes que l'envolten, per fer més estéril encara l'aridesa de la Punta de Sant Antoni, per enfosquir els seus xiprers i perquè els suros i ormeigs que pengen a les parets de les barraques augmentin llurs relleus, creant enigmàtiques ombres. Port-Lligat necesita estar sol per a recobrar, en fi, el seu veritabe aspecto de trista i misteriosa melangia, dotant els pescadors d'un mimetisme enervant i ajuntant les coses més dispars. Suros i epidermis, robes i algues, insectes i ormeigs. Allí tot és dispar i únic, misterios, trist i estranyament mort.
Cap al tard, surten les enceses d'aquest petit port. El llum, col·locat a la proa, forma a l'entorn de les barques una aurèola que aclareix l'aigua i dóna vida al fons del mar. Cada barca avança com flotant, sobre un tapís d'algues i peixos, d'un colorit verdós, i en avançar deixa un rastre fosforescent en la part fosca de la ppa.
No són moltes les enceses que hi ha a Cadaqués; però si n'hi deu, elles donen a les nits un encís especial. Lliurs llums brillen al lluny, i quan calreja retornen al port confonent-se amb la claror groguenca de l'alba.
Passat Sant Sebastià, el soroll del trull es fa sentir arreu, tan gran és la quietud.
Passen dones amb mallals al cap, àmfores que porten sobre els draps (curulls) que han caragolat amb traça. Àmfores plenes d'oli, que regalimant del trull omple les gerres, mentre transcorren les vetlles en què es tracen els plans per al pròxim Carnaval.
Perquè heu de saber que, a Cadaqués, l'oli que les dones porten dalt del cap amb aire triomfant servirà per a fer els més fantàstics vestits de disfressa. Ja des d'ara, mentre encara les minves de gener omplen el poble de quietud i de llum, i el trull funciona, es fan els preparatius.
Mirant figurins, buscant en els més amagats recons de les cases, s'obriran calaixos i armaris i en sortiran puntes, sedes, cintes i barrets de copa, plens de records ja esvaïts. Objectes que, escampats sobre els llits i sobre les cadires, seran font d'inspiració per a fer vestits de fantasia i el que calgui; l'or que han donat les oliveres, tot gronxant-se prop del mar, servirà sobradament per a comprar-ho.
El mes de febrer s'acosta. Mimoses i ametllers cobriran el paisatge de puntes blanques i grogues. Les noies corren d'una casa a l'altra preparant els vestits. Les mares vetllen per ajudar-les a cosir, i els homes avaren els llaguts, encenen els "petromax" i se'n van cap a Cap-de-Creus o cap a Joncus, a llevar les xarxes, que regalimaran sota el llum, plenes d'espeternecs de plata.
Als matins, la vida es concentra en els horts. Les dones renten la roba sota un cel clar, els homes caven o reguen. L'aigua xarbota arreu pels regadius i pels safareigs. Les veus ressonen.
Per entre les persianes, el sol es fica dins les cases, junt amb el cant de les cigales. La marinada fa moure les cortines blanques i emmidonades dels balcons.
En totes les cases hi ha invitats. Les noies hi tenen amigues,
Després de dinar, mirant amb nostàlgia el llit on de bona gana dormirien la migdiada, s'empolainen per al ball de la tarda, davant el mirall de sobre la calaixera, que entre dos globus de vidre, plens de flors, els reflecteix el rostre, jove i lluent.
Els nois s'enclenxinen. Amb el cabell moll d'aigua de colònia baixen corrents les escales, fins arribar a Port-Ditxo, on les noies passegen, deixant que el vent doni gràcia i moviment a les faldilles dels vestits de festa. A tots els bat el cor, pintant-los un to rosat a les galtes.
A les cases dels estiuejants es dorm la migdiada. Els somnis es barregen amb la quietud d'aquesta hora calenta de la tarda.
En el mar, un lleu ventet infla les veles blanques i fa lliscar les barques entre rumors d'ombres i aigua.
A les terrasses dels bars es veuen rostres desconeguts d'excursionistes que vénen sols per un dia i que s'enduran de Cadaqués un record irreal, per més fotografies que en treguin.
Hom rega el Passeig. Comencen les sardanes de la tarda. El mar està en calma, i les barques han de plegar les veles. "Fa un mar com un mirall" diuen els pescadors. El poble s'hi emmiralla..., també el cel... i les muntanyes... i les barques... i els llums que s'encenen de sobte, quan encara és clar.
Es puntegen alegrement les sardanes, que amb suavitat s'obren quan un nou ballador fa gest d'entrar-hi.
Es diria que el Passeig respira, en desprendre el baf d'humida frescor d'haver estat regat, però no: són els balladors, que amb moviment compassat i viu fan semblar que sigui la terra qui sospirant es gronxa.
La festa major s'acaba, naturalment, tal com va començar. Es guarden els vestits de mudar en els armaris. Les enceses tornen a sortir. A les nits van a roquejar les barques.
El Diumenge de Rams comencen les festes de Setmana Santa. Aquest dia, a l'ofici, no s'hi va amb devoció. Un es distreu contemplant els llaços, ninots de sucre, crespells i altres objectes inesperats, que pengen de les palmes, dels palmons i dels rams de llorer.
El recolliment comença el dijous al vespre. El portal de l'església s'obre de bat a bat, per donar pas al Crist que, presidint una processó de ciris, avança pels tortuosos carrers, acompanyat del lúgubre cant del Via Crucis. Les flames, esgrogueïdes i tremoloses, donen, a les figures que les aguanten, formes expressivament misterioses.
Des de la terrassa de l'església es veu brillar el gran altar d'or, que espera el retorn de la comitiva. Ara la processó passa pels carrers de Cadaqués, que, amb un realisme tràgic, en aquest moment recorden els de Jerusalem.
La quietud que regna en el temple els dies de Dijous i Divendres Sant és impressionant. L'altar desapareix sota una escalinata de ciris encesos i de lliris blancs, que s'enfila fins assolir el sagrari.
Ací i allà, figures negres, arraulides, resen incansables. Són les velletes del poble, entre elles Esperança, que han perdut tota forma de dona, i, encorbades, es diria són nimfes a punt de convertir-se en papallones. Aquestes nimfes humanes són negres i passen desapercebudes, però jo les miro embadalida. Sembla com si llur fe i llur confiança en Déu els hagués donat la forma de crisàlide, per demostrar fins a quin punt és cert el misteri de la transformació. Elles resen, resen incansables, esperant inconscientment l'instant sublim en què, deixant l'embolcall damunt del llit, com una pellofa inútil, emprendran el vol.
Ha entrat tramuntaneta. El mar queda opac, cobrint les meravelles del seu fons. El port s'omple de barques de vela, que es vinclen graciosament, imitant el vol de les gavines.
Ara es viu de cara al mar. El Cadaqués dels horts, ple de rumors de sínies i de reguerots, adornat de violes i clavellines, està oblidat. Molts estiuejants l'ignoren. No obstant, són d'una tendresa infinita aquests horts tan curosament conreats, en els quals els homes treballen cap al tard o a punta de dia.
Aquests horts, situats just al peu de la muntanya, formen una ratlla de verdor frondosa, entre els olivars i el mar. Les cases els tapen; llur encant és amagat, però els ocells hi tenen llur refugi i és la part del poble que coneixen millor,
Ara deixem aquests horts en la quietud de llurs plàcids capvespres i de llurs despertars. Ara és l'estiu, i el poble viu de cara al mar. Seguim, doncs, el seu ritme i, en una barca de motor o de vela, anem mar enllà. La proa talla l'aigua, que a cada banda s'alça alegrement, mentre la popa deixa un rastre d'ones i escuma. El vent ens acaricia, i la sal del mar ens fa la pell aspra i tibant.
El dia setze de juliol s'adornen les barques amb banderes de colors, que donen al poble una alegria vivíssima. Els balcons de les ribes s'engalanen també. Cap al tard, quan el mar queda en calma, aquest colorit s'hi reflecteix com una pluja de confetti. És llavors quan apareix en la riba la Mare de Déu del Carme, coberta per un mantell daurat que, reflectint-se dins l'aigua com un punt lluminós, avança, portada per soldats de Marina, impecablement vestits de blanc. Infinitat de barques, en les quals flamegen virolades banderes, la segueixen. La parsimoniosa música de la processó ajuda perquè les llums siguin més belles, i el dia es fon, dolçament serè, quan la Verge retorna al seu altar barroc, ple d'àngels i de flors.