Editorial Pòrtic - 1975 - Barcelona
Els primers dies a Cala Santa Galdana han estat de mal temps i avorrits. Els núvols no deixen veure el cel. Uns núvols negres. Em pass les hores al bar, llegint una «Historia de Menorca», que he comprat a una botiga de la urbanització. La urbanització se diu Algendar, però la Carme no vol de cap de les maneres que la hi comenti o que llegesqui algun fragment en veu alta. Aquest matí ennuvolat i grisenc ens trobàvem al xiringuito de la platja, on, a tothora, serveixen cafès amb llet als turistes; nosaltres hem demanat una cervesa a pressió, que es d'una fredor agradable. He vist que la Carme, com qui no vol la cosa, porta el llibre d'Arbasino. «Fratelli d'Italia» resta damunt la taula, devora les tovalloles de bany i d'una capsa de Ducados. He mirat la Carme amb ulls de complicitat.
—Avorrit per avorrit... —ha dit ella, restant importància a la meva mirada intencionada.
Les aigües del mar, besant suaument la sorra, tenen color rogenc d'algues capolades. Tot al llarg de la platja s'ha instal·lat el silenci i les cadires buides, extensió deserta en forma de ferradura; a la nostra esquerra, els pins d'un verd fosc; bufa de tramuntana, i, a rodols, la sorra s'enterbolina. Apareix, riu avall, un grup de joves francesos, motxilla a l'esquena. Són cridaners, calçons de pana, camises brutes, botes amb fang ressec i calces de coloraines. Un d'ells comença a cantar La Marsellesa; es fan notar a tot arreu aquests francesos, igual que si Napoleó estigués a punt d'arribar i Santa Elena fos un mal somni just encetat pel pessimisme d'un novel·lista, de poca talla. Tenen la virtut d'irritar me, Pompi-dur, hereu de De Gaulle, general fet a la imatge canadenca del crit de llibertat fossilitzada.
—Maleïts fills de Lluís XIV —he rondinat. La Carme rebenta a riure, sofisticada i emprenyadora.
—Fills del Rei Sol? Ets un infeliç amb manca d'imaginació, amic —evidentment, la Carme se vol venjar de «Fratelli d'Italia»—. Jo diria que són fills de la seva cuinera, a tot estirar, la qual segurament feia d'amant sense cobrar a moments perduts.
A la platja, els turistes continuaven prenent a tothora cafès amb llet.
Semblaven ninots indefensos, rutinaris, per a qui la vida és pura repetició. La majoria eren matrimonis alemanys d'edat mitjana amb infants petits. Hi havia també alguns francesos que, matí i tarda, jugaven a petanca sobre la sorra. Passa, arran de platja, una barcassa carregada d'estrangers: crits i cançons, paraules inintel·ligibles, gestos i nins que es belluguen com a desesperats; des de la vorera, la gent que pren el sol —torrats com a crancs, panxa enlaire— corresponen amb mocadors i tovalloles al vent, coloraines, «adéu, adéu», «bye, bye» i qualque «olé», així de natural i espanyolíssim, d'espanyolitat pròpia de l'alemany enfora de la seva terra, que no sabem a què ve. La Carme sembla descobrir totes aquestes coses, l'alegria espontània i com a d'infant, deixar-se dur d'un entusiasme que mai no ha existit i que cal improvisar cada instant, i participa de sobte i escandalosament d'aquell món.
On som? On som, he dit on som...