A Miquel Grau, assassinat a Alacant
I
Aquesta mort ha rebentat
Els límits de la poesia.
Qui ha romput, criminal, el marc
De metall dur de l'elegia?
Ha calgut la mort del soldat
Mentrestant el cos romania.
Amb amor, a un afany agafat,
Era la dignitat del dia!
Mort amarga, la teua mort,
A la clara nit d'Alacant.
Perquè, ells, t'han mort: han estat ells!
Oh mort que no troba conhort!
Oh llarguíssim i fondo instant!
Oh mort humil, aspres clavells!
II
Tornaran les paraules d'odi!
Tornaran els mots de venjança?
Damunt el cos, una senyera.
El poble, mentrestant, avança.
Avançarà vers un destí
De clavells il·luminadors!
Oh pobre cos, tristíssim cos!
Falç i martell vindicadors!
Per la teua mort. Per la teua
Clara i exigent dignitat!
Ens convocaven, els teus mots,
A l'alegria general,
L'alegria d'un poble en marxa
Que mai ningú podrà aturar:
Perquè vas morir al carrer,
A una plaça de la ciutat,
Amb el teu cos estès als braços
Torna el País Valencià!
Amb un mort, amb un mort només
Que valdrà per totes les morts!
Amb un mort creuat a la gola,
Amb un mort, creuat com un os!
Però crida el poble: demana,
Amb renovellada energia,
La voluntat del 9 d'octubre,
El crit, vast, per l'autonomia!
Tu seràs la fonda relíquia
Central i clara de l'altar!
Perquè l'ofici de difunts
És ofici de llibertat!
III
Perquè la veu valenciana
Es la veu d'una nació.
Perquè la seua tendra sang
És com un vent, com un penó.
Perquè demanem l'estatut
Que té un mort al seu fonament.
Perquè esperem que torne el dia
Que demanàvem als carrers.
Perquè la nostra autonomia
Vindrà tacada d'una sang.
Miquel et deies, clar Miquel.
Per la teua mort, Miquel Grau!