Ahir va fer sis anys, el 31 d'octubre, moria la meua mare a Burjassot, a casa de la meua germana, amb la qual vivia. El dia de Tots Sants, de bon matí, l'enterràrem. La meua mare mai no va saber que jo havia estat despatxat de Las Provincias. Li varen ocultar, pietosament, açò que hauria estat per a ella motiu més que de preocupació per mi. Va tenir una llarga i lenta agonia, horrorosa. Un dia se'm presentà a casa —jo encara no vivia on visc ara— amb una néta i un bastó, mig caient. Venia disposada a deixar de viure a casa de la meua germana i intentar viure a casa meua, amb la meua muller i els meus dos fills. Amb bones paraules, que fins i tot varen arribar a ser paraules majors, per moments, vaig fer-la desistir. Darrerament tenia l'obsessió de l'Asil d'Ancians Desemparats, que hi ha al mateix carrer on vaig nàixer jo i on varen viure molts anys els meus pares. S'imaginava les hores d'asilada, asseguda en un seient de vímet, ben tranquil·leta, ben toveta, prenent el sol els dies de bon temps, bevent els seus tassons de cafè amb llet i magdalenes, les seues tasses de brou —que bo!—, mirant passar, a l'estiu, les solemnes processons pel carrer, oint bufar els metalls de la banda —toquen bé, eh, toquen bé!—. Finalment es va morir amb aquesta il·lusió. Recorde, encara, el moment que la vaig veure, a primeres hores del 31 d'octubre: estava al taüt, completament arreglada. Tenia, al costat esquerre, la finestra oberta, amb una cortina lleugera. Estava mirant-la amb l'emoció que és de preveure i que jo desistesc de narrar, quan va començar a sonar, a la seua esquerra, la campaneta de l'ermita de Sant Roc, cridant a missa, missa a la qual ja no pogué assistir la meua mare.
Varen anar poques persones al seu enterrament, des de casa a la parròquia de Sant Miquel, possiblement a causa de l'hora extemporània en què es va fer.
Aquest matí, però, m'he llevat del llit amb més ganes que mai de treballar, d'escriure, d'acomplir el manament de la meua mare. «Escriu, fill, escriu. Ja no escrius quasi res... Què et passa? Escriu, fill, escriu, encara que tan sols siga per mi...» I és per ella, sols per ella, per qui continue escrivint, fent llibres, embagulant folis i més folis.