Ara us diré l'agonia de l'àngel
que ha davallat des del cel a la terra,
en una mà una palma castíssima,
i aquelles veus d'indiscutit origen,
vers aquest llit on la Verge es moria.
Maria té veu de fusta corcada
des de la mort del seu Fill a la creu.
Davalla d'or l'àngel de la magrana.
S'espesseix la nit a les terrasses.
Vares de nards i vares de coets
i els brolladors dels horts en llargues vares
i, cel endins, vares de les palmeres.
Pugen les veus que sostenen les voltes,
pugen les veus que sostindran el poble.
Cauran les nits, totes d'estanys, d'anells,
cercles furtius, previngudes paraules.
S'eixamplaran carcasses d'opulència.
Secretament perduraran les veus
de vidres mòlts, de castíssimes coses,
amb les arrels enterrades a l'aigua,
l'aigua només, aquestes veus que enramen
el manuscrit, l'alfabet esdentat.
La Maedéu, voltada de guitarres,
se'n puja al cel, i l'àngel l'orienta.
Retrona el món d'antiga artilleria.
El vell retor s'eixuga el front suós
amb el mateix mocador de la Festa.