Benvolgut Gual,
Avui a la Rambla plou fort i la persiana del teu despatx està tirada avall. Per entre les escletxes no s'hi endevina llum, però, i em diuen que ets fora. Que no tornaràs. I em fot molt haver-te de donar excuses ara. Mira, encara et dec aquells haikús. Em sap greu, però la vida ja se m'havia desbocat furiosa just quan tu deies que se't fonia l'alè. I ara em sento en deute. Com m'hi sentia sempre quan, sorrut, em preguntaves —i tu ja escrius? Què fas, ara?
Només se m'acut, entremig d'excuses i en veu baixa, donar-te les gràcies. Per haver-me llegit i comentat sense embuts les quatre ratlles malgirbades que de tant en tant publicava aquí o allà. I per haver-te entretingut a fer-ne articles i tot. I donar-te les gràcies per la insistència. I per les moltes ganes d'escoltar i per les poques ganes d'aguantar compliments inaguantables. I per aquella sinceritat que aquest món de mones confon amb la murrieria. Ara només et porto tres peces petites, tres pensaments escandits en memòria teva.
I
Passo i no hi és
la silueta grisa.
Potser descansa.
II
Si cos endins
avança la malura
deslliura el cor.
III
Persiana closa.
Llum al portal.
La mort ha hissat la vela.