Des de Benimaclet —pren nota: els rierols,
les canyes, les moreres, els campanars, els camps,
les senderes, els xops, l'aire fi de la mar,
els xiprers, els ramats i les vies del tren—,
des de Benimaclet, on està soterrat
Carles Salvador, hom retorna a la ciutat.
Ho fa negligentment, tirant mesquines pedres
a una sèquia, o bé arrancant d'algun marge
un jonc, un jonc verdíssim, d'arestes increïbles;
hom porta, entre les dents, un bri o el primer vers d'una
vaga elegia que, és clar, mai no escriurà.
Veu les alegres fulles innombrables dels àlbers,
veu dos que fan l'amor aliens al crepuscle
que té una dignitat possiblement paterna;
veu alqueries blanques i més camps, enllà un poble. He
recordat En Carles Salvador i certs versos seus, terriblement
seus, i l'he pensat, l'he vist.
I després de rentar-me les mans he preguntat
a la muller què ha fet avui per a sopar.
I la dona ha torrat un pimentó i l'enrama
d'oli, tallat en tires, i dóna gust sucar-hi.