El ferrer
(Xixona)
Com oblidar aquell amic?
El seu pare, ferrer d'ofici,
no podia pagar-li estudis.
Aquell jove era de Xixona.
Cada dia anava a Alacant
i practicava l'autostop.
Després, ben entrada la nit,
guaitava una oportunitat
que el retornassen al seu poble
carregat de llibres, llibretes.
El vaig conèixer aquell dia.
Va arribar tard a una lectura
que vaig donar a Alacant.
Jo me'l mirava entre la gent
havent acabar la lectura.
Era tímid i nerviós,
coixejava lleugerament.
Duia al seu front el vidre encès
del treball i l'honestedat.
Vaig obrir-me pas envers ell,
li vaig fer una abraçada.
«Però vosté ..., vosté..., i a mi?»
Plorava molt emocionat.
Quasi li varen caure els llibres.
I tu per què has vingut? què fas?
Davallàvem llargues escales,
les escales de flor natural
i d'englantina i de viola.
Li vaig passar la mà pel coll,
vàrem arribar al carrer.
«Ningú ho creurà, ningú ho creurà»,
deia, repetia constant,
amb els ulls humils plens de llàgrimes.
«Què és això que tu vols que creguen?»
«Açò, senyor Estellés.» «No
senyor no: amic Estellés.»
El vaig fer seure dins un bar.
Em va contar la seua història.
Un dia va escoltar Ovidi;
Ovidi recitava els amants.
Era l'únic que coneixia.
«Aquells versos, vosté no sap.»
«A mi em parles de tu, m'entens?»
Vaig obrir la meua cartera
i li vaig regalar els llibres
que abans havia jo llegit,
davant el públic d'Alacant,
i li'ls vaig signar un per un.
«I com li podria jo pagar?»
«D'una forma: parla'm de tu
així em faràs sentir més jove.»
Somreia amb molta timidesa
«I vosté (em deia), tu, perdona,
creus que algun dia arribarà
a parlar-se la nostra llengua
a Alacant com es parla al meu poble?»
«Naturalment que arribarà»,
feliç d'una secreta fúria,
tenia les pupil·les vives
de propòsits, de claredats.
Se li feia tard. Em va dir
que se n'anava a cert cantó
on un amic que duia moto
el podria dur a Xixona.
«I ara diré per tot Xixona
que he parlat amb tu i m'has donat
els teus llibres, i que tu creus
en el País Valencia»
«Pren la meua adreça, i escriu-me.»
Ai aquella nit d'Alacant.
Ai aquell amic de Xixona.
Ai aquest país que s'ajunta,
tan dispers com estava abans.
Ai aquella mà de ferrer,
aquella mà de l'amistat.
Com oblidar les mans del poble,
suoses, amb callositats,
mans grans com fulles de morera,
mans de fusells i d'estendards.
Esperaria en un cantó
la moto que el duria al poble.
Li palpitava el llum del front,
li repercutia en els ulls,
li repercutia en el cor.
Fou un dia dels més feliços
que mai he viscut a Alacant.