El matí de l'enterrament, el saló de l'Alcaldia, les escales i la gran plaça eren plens de persones que havien arribat de totes les poblacions. Prada tancà les botigues, i tothom estigué pendent de l'esdeveniment. La gent omplia les voravies i mirava amb respecte aquella manifestació extraordinària. La caixa, portada sobre les espatlles de quatre homes a banda i banda, baixà les escales de l'Alcaldia i, travessant la plaça, es dirigí, lentament, seguida d'una gran gentada, cap a l'església. Aquesta ja era plena de gent de Prada i de refugiats que, preveient l'aglomeració, havien anat a assegurar-se el lloc. Vist des del balcó de l'Ajuntament, el taüt, cobert amb la bandera catalana — seguit per Rovira i Virgili, Pau Casals, un representant de la Universitat de Tolosa, un representant de la Prefectura, l'Alcalde de Prada, Ferran Rahola —gendre de Fabra—, Amadeu Hurtado, Arthur Conté, Josep Terradellas, Martí Barrera, Ventura Gassol, etc., voltat pels que curàvem dels relleus dels homes, semblava un vaixell abanderat seguint una mar en calma.
En arribar davant l'església, ens deturàrem, i el "grup de Prada" prengué el relleu. Els pocs que ho sabíem, no havíem dit res a ningú del que anava a passar.
—Què espereu? —ens demanava la gent. I, de sobte, el cap d'un amic que, venint de dintre l'església, avançava entre la gentada, va dir-nos;
—Ara!
—Ferms! —cridà algú de nosaltres. I tots redreçàrem el cos. El taüt estava ben encaixat dintre les espatlles.
—Un moment! Espereu que comenci! I començà. A l'orgue de l'església esclatà, potent, el cant d'un himne. Les cames ens tremolaren.
—Aguanteu fort! Avanceu! A poc a poc!
Entràrem, pel passadís central, al ritme, majestuós i viril, de l'antiga cançó, que ressonava per aquelles voltes. Tothom s'havia posat dret, impressionat per aquell espectacle triomfal. Amb els ulls entelats per l'emoció, la gent mirava enlaire.
—Qui toca?
—Deu ser el Mestre Pau Casals...
Seguits per la multitud, arribàrem fins al centre de l'església, i ens hi deturàrem fins que la cançó s'acabà. Després, deixàrem el taüt damunt un túmul, i ens retiràrem als costats, posant una cadira prop del fèretre. I aleshores, Pau Casals avançà sol, pel passadís central, amb el violoncel. Va asseure's, i tocà: Vine, dolça mort, de Bach, i el Cant dels Ocells.