El pis on vaig nàixer, al número 82 del carrer de l'Obispo Muñoz, era un pis pobre, miserable, però amb moltes notes d'alegria. De moment no em sé estar de referir-me a una parra que, plantada al corral de la casa de dessota, pujava per la meua galeria i anava enramant motius de bellesa. Crec que mai no vàrem menjar raïm sencer d'aquella parra, que era un raïm negre, d'una pell més aviat grossa, forta: de tant en tant, algú, el meu pare, la meua mare, jo mateix, allargàvem la mà per tal d'agafar un penjoll i pessigar-ne una mica, poca cosa. Però la parra, com a espectacle, era ubèrrima, preciosa. A la planta baixa hi havia un taller de fer sants i verges: el taller d'un escultor, d'un «santer», que es deia Eduard Comes Mestre, amb el qual treballaven dos xicots més, l'un femelleta i l'altre més aviat bròfec. Pot donar una idea del caràcter obert i sense contemplacions de la meua mare el fet que en nàixer, l'any 31, la meua única germana, Carme, va triar aquest marica com a padrí de la nena. El marica, no l'hem tornat a veure; fins i tot diria que la meua germana mai no l'ha vist.