El sol em pessigava fort el clatell quan vaig arribar a l'Estany de ses Gambes. Mai no he entès el topònim, perquè en aquella llacuna d'aigua salobrosa no hi vaig veure mai cap gamba, ni cap crustaci, ni cap forma de vida com no fossin uns insectes diminuts que es movien per la superfície de l'aigua com si s'hi capbussessin, i les libèl·lules que de tant en tant la sobrevolaven. Una d'elles, de la mida d'un ocell petit, em va passar en vol rasant damunt del cap. Era un lloc despoblat i agrest, i tal vegada era per això mateix que m'agradava anar-hi. Ser allà em tranquil·litzava, m'infonia una pau que no sabia explicar, però era una pau que clarament venia de fora per entrar dins meu, com l'aire, que a la vora de l'Estany de ses Gambes s'apreciava més, perquè l'atmosfera era acubada i això feia que la brisa que ocasionalment arribava des del mar fos encara més vivificant. El paisatge era de roca i sal: el municipi al qual pertanyia Sa Vall es deia Ses Salines, i les dues llacunes més properes duen els noms, aquests gens enganyosos, d'Estany de sa Sal i Es Tamarells. N'hi havia arreu, d'aquests arbusts, sovint doblegats o fins i tot esclafats en formes gairebé tan retorçades com les dels cactus, a causa de l'assot dels vents de component sud. També hi havia pins blancs i sivines: arbres tan despullats, d'un aspecte tan essencialitzat, que donaven al paisatge l'aspecte d'una pintura quieta i silent, com les d'alguns artistes que agradaven a en Tomeu, el fill jove de don Joan. Aquell era un dels pocs llocs on podia arribar a admetre, tot sol amb mi mateix, que en realitat el paisatge m'importava molt poc i que els meus mínims coneixements sobre la vegetació de la contrada els devia al fet d'haver-hi caminat escoltant les explicacions de Mary Sidney. L'esposa d'Alan Hillgarth, la inabastable baronessa de Burghclere, l'única dona de la qual havia somiat literalment, en nits de somnis inquiets, que n'hauria volgut ser el marit. Però això no havia de succeir mai, i allà, davant de l'Estany de ses Gambes, ho podia acceptar i podia fins i tot lamentar-ho sense que ningú més, ni tan sols ella -ni el seu espòs, ni don Joan- poguessin mai ni imaginar-ho.