El taxista (Alacant)
Fou a Alacant, era un taxista,
no recorde a quin lloc em duia.
Vàrem encendre uns cigarrets,
vàrem començar a parlar.
«Vostè parla millor que jo»,
va dir amb llengua vacil·lant,
«vostè deu de ser de València».
«¿I vosté d'on és?» «D'Alacant,
ací es parla molt castellà.»
«A vostè a penes se li nota;
li ho puc jurar damunt l'espasa.»
Em mirà el taxista i va riure,
i em fou un memorable amic,
feliç de parlar l'idioma
que els meus pares havien parlat.
El taxi era el més feliç,
d'una alegre velocitat,
tots els semàfors amb llum verd
com les moreres tutelars.
De vegades sonava el clàxon
com les sirenes dels vaixells,
d'alegria participada,
de propòsits, dies i rams,
parlàvem, parlàvem tots dos
amb cordial vivacitat.
Era de nit: vèiem el dia
omplint les veles a la mar.
En davallar del taxi, vaig
donar-li al taxista la mà,
i li vaig dir sincerament:
«Que li conste que m'ha fet viure
minuts que mai no oblidaré.»
«Vostè creu que podré parlar
la nostra llengua com vostè?»
«Però si l'està parlant ja.»
Se'n va anar avinguda avall.
El port estava ple de llums.
Agitava un vent les banderes.