En arribar al Campanaret, al capdamunt mateix del carrer de Llovera —estès en lleuger pendent, de cent cinquanta metres, que acaba a la Plaça Prim—, vaig avisar l'oficial que la plaça era al final del carrer. Llavors a l'altra punta, vaig veure un grupet de cinc o sis persones, tocant als porxos, pròximes a una de les entrades als grans refugis de la plaça i que van desaparèixer d'immediat en veure moviment.
L'oficial aturà la tropa i els digué que, a quatre passes, hi havia el centre del poble. Els moros es destriaren i, avançant mitja dotzena de metres, es van arraïmar, com jugadors de rugbi en iniciar la partida, i van aviar una brevíssima salmòdia i, un cop acabada la salmòdia, engegaren una cursa carrer Llovera avall cridant o cantant de forma estentòria i amb els braços aixecats, brandant els fusells. Els soldats espanyols seguien darrere, a banda i banda del carrer, arrambats a les parets, i el tinent i jo tancàvem la marxa. No hi havia ningú més en tot el carrer. Balcons i finestres estaven deserts; tot orifici, tancat i barrat; amb una sola excepció: la fonda de ca la Pauleta estava oberta, esperant els nous clients. Segurament havia servit els darrers desdejunis i només se saltarien el servei del dinar. A la porta hi havia el conserge suplent, el Minguet, gitano, el qual, obligat a treballar per les autoritats revolucionàries, s'havia buscat una feina més delicada que la de les brigades d'obres municipals. El Minguet mirava l'espectacle amb indiferència total perquè, des que pencava havia perdut definitivament l'humor.
Les forces van arribar a la Plaça Prim. A una simple indicació del tinent, grups de quatre soldats es van situar a la boca dels sis carrers que hi conflueixen i la resta de moros i cristians van envoltar el monument eqüestre del general, situat al bell mig.