En Tomeu volia ensenyar-me l'edifici de la Residència, que jo no coneixia i que certament valia la pena. En aquella època jo ja vivia al pis del carrer Diputació de Barcelona que el pare va adquirir perquè el meu germà Josep i jo tinguéssim un lloc on acomodar-nos mentre cursàvem els estudis. La Residència d'Estudiants no es trobava gaire lluny de casa nostra: concretament al recinte de l'Escola Industrial, al qual s'accedia per la intersecció entre els carrers Urgell i Rosselló. A en Tomeu li agradava fer la broma que, evidentment, el nom d'aquest carrer no era cap casualitat.
La seu de la Residència d'Estudiants era, i deu ser encara, un espai francament agradable, un immoble modernista amb un aire de college anglosaxó que, per descomptat, en Tomeu mistificava tant com podia. Solia explicar a qui volia escoltar–lo que, a les hores petites de la matinada, era fàcil sentir, pels corredors i les galeries de la Residència, passes i murmuris sense origen ni explicació possible. «Fantasmes», afegia amb veu misteriosa, «les projeccions espectrals de vells homes de lletres i de ciència que, des del més enllà, cerquen encara algun llibre que troben a faltar a l'altre barri». I, quan havia aconseguit de crear l'atmosfera tensa i enigmàtica que s'havia proposat, saltava de sobte amb un «bu!», que causava l'ensurt d'alguna de les noies presents. Les facècies, les inevitables i enyorades facècies d'en Tomeu.