La primera imatge de la Residència que em ve a la memòria és la del vestíbul, ampli i elegant, i també la d'una saleta de música amb un piano que, anys a venir, s'havia de fer famós perquè el va tocar García Lorca, en una soirée que va anar a fer a la Residència amb Margarida Xirgu. I, també, el gran vitrall que il·lumina l'escala central, i que exhibeix, construïdes amb mosaic, les efigies de Ramon Llull, de Torras i Bages i de Narcís Monturiol.
—Un trio curiós —vaig dir.
—Se suposa que representen el pensament, l'espiritualitat i la ciència, enteses a la catalana manera —em va respondre en Tomeu, assenyalant el vitrall—. Però jo m'inclino a pensar que en Llull està mirant de convèncer en Monturiol perquè li deixi el submarí per poder fugir de les llaunes que li explica en Torras i Bages.