Lo dia 14 que contam de setembre, octava de la Nativitat de la Gran Reina, i Sant Nicomedes, màrtir, ha amanescut amb broma prima i serenitat, que les anades escombrant insensiblement. I, vista l'hermosura del sol per poder pujar la professó librement a Sant Eloi, que ha vingut a eixir de la parròquia a 6 hores tocades i en est any, segons he oït, ha estat molt pobre en un tot per causa de la guerra, no havent-hi hagut cap diversió popular dalt, a la vora de l'ermita, de concurrència de molta gent de tota la comarca a la corrida del cós i ballades, en la tarda, trobant-se tot lo reine amb fervoroses rogatives a Déu Nostre Senyor. La professó ha estat poc concorreguda, no passant de dos banderes amb pocs banderados, un tabernacle amb un Sant Eloi, que l'aguantaven quatre confrares al coll; i quatre capellans, així mateix, portaven en un tabernacle de vellut carmesí amb galó, a modo de peana, una petita urna de cristall amb les relíquies d'uns sants màrtirs, que cada any per semblant diada se pugen a dita ermita de Sant Eloi. Seguia después la Reverend Comunitat dels pocs capellans de la parroquial, amb lo gremial i algunes poques dones detràs, anant al començament de la professó dos hòmens amb los gamfarons.
Nosaltres, vista que haguérem passar per lo carrer de Cervera o del Carme la dita professó i pres xocolata amb coques de Tàrrega, dolcetes, símils a les de Cervera, i, antes, algunes figues molt saonades i dolces, amb bons gots, después de les figues i del xocolate, d'aigua fresca de basa, que s'acostuma en estos terrenos, fent una matinada serena amb resplendent sol, que tot ho dorava i feia ressaltar a tot aquell hermosíssim blau del cel, pujàrem a la dita ermita de Sant Eloi. I llavores estava l'Ofici, o missa cantada, en el Credo, plena que quedava la iglésia. Per consegüent, no havent tíngut ànimo d'entrar-hi, la voltàrem per part de fora i vegérem a algunes amb tal qual càrrega de melons i altres que venien coques de Sant Eloi ensucrades. I los meus nois, llaminers de les coques, ne compraren i lo Po Maria se la menjava tot caminant.
Agoitàrem des d'allí a tot aquell terreno dilatat de l'Urgell que es descobra. I baixàrem de Sant Eloi, anant-nos-en per eandem viam a la parròquia, no esperant a la professó.