Marià Benlliure
Oh tros de fang, oh la cansada argila.
Ha de sorgir, d'aquesta argila humil,
el detallat cap d'un príncep o brau.
Airós de plecs la capa del poeta.
El monument de sagrada memòria.
Des del teu fang han passat a l'acer,
al ferro brusc, al metall d'aquests dies,
tot un passat, que és ja passat només.
Però aquell fang, l'argila primigènia,
però aquells dits que amb amor treballaven,
aquelles mans de l'exacta carícia,
aquell amor de clar epitalami,
aci cremà, encenia el seu llum,
i vam enaltir els noms de l'amistat
desafiant la remor de la mar.
Per ell jo tinc guanyada la batalla.