Moltes vegades m'he preguntat si, per sa seua situació, s'haguera pogut trobar un punt millor que aquell escollit per establir-hi s'antic col·lègit, i vaig trobar, estudiats tots els contorns, que no n'hi havia un altre més favorable que aquest. En primer lloc, s'abundància d'aigo a causa de ses veïnades fonts Coberta i de Sant Ramon; segon, sa meseta que domina una gran vista, i per altra part i gràcies a un putxet que hi ha part damunt, enterament resguardada del perill dels penyals que puguen caure, rodolant, des de ses altures, els quals prendrien per un dels dos saragais veïnats; i s'abundor de terreno planenc que s'estenia cap a s'actual Son Gallard, llavores un bocí de Miramar, apte p'es conreu i que, a causa des seu fondo d'argila fresca, era molt apropiat per conreuar-hi arbres, singularment oliveres.
Tan sòliament Son Marroig per sa seua situació amb sa vista fins a sa Dragonera, me pareixia incomparablement més hermós, emperò a sa senyora de sa família Cortey, la qual era rica, li agradava allà molt, i els seus fills vivien així com era costum antigament a Mallorca, molt senzillament i per lo mateix tenien poques necessitats. No era per lo tant cosa fàcil s'adquirir-lo. Però a la fi, i vegent sa ganància que tenien amb sa venda, se deixaren persuadir. Quedava emperò separat per Son Gallard que estava enmig del reste dels meus territoris.
Volguent arreglar un poc Son Marroig, vaig isolar sa torre antiga, fent-li peu, destruint a barrobins sa penya damunt la qual hi estava assentada la cuina de l'amo, de ses males casetes véies, que arribava fins an es penyal, del que encara es veuen restes, davall es lledoner, prop de s'era.
Vàrem fer sa casa nova, per la qual mos regírem per ses proporcions de sa véia dels senyors, que no era molt propi per fer-la fer de "pendant" amb sa sala qui les havia de juntar.
Dins sa torre de Son Marroig hi ha una porta d'aúsina molt reforçada i a dalt hi ha encara un petit canó; sa curenya la vaig fer jo, conforme a veis modelos de Venècia.
És tradició que va esser de Son Marroig, d'on fou robada pels pirates berberiscos, sa darrera dona, a sa costa nord de Mallorca. Era una senyora de sa família Marroig, de Sóller, i no se tornà sebre res pus d'ella. Pareixia que aquella torre duia encara impresos els records d'aquells temps damunt ses seues véies murades i darrera els seus matacans.
Els coloms de Son Marroig los vaig treure jo mateix des niu, dins una cova de Cabrera, i agermanats amb coloms qui los diuen torrers, varen tornar ximples, si bé tenen encara sa qualitat de fer llargues volades com els salvatges.
Es templet fou labrat a Seravezza, prop de Carrara, imitant es que hi ha damunt s'illeta plena de flors des jardí Pallavicini, a Pegli, prop de Gènova.
Ses pites que abunden pels entorns varen esser duites de Sa Pobla, a on un temps servien de bardissa per senyalar ses partions, emperò molts les arrencaven perquè xapaven massa els camps veïnats.
Dins es figueral de moro hi havia plantes molt véies amb bocins de tronc gruixats com a quarterons. Déu sap quants d'anys devien comptar! En el contracte d'arrendament dels senyors hi contava, entre altres condicions, "i mos deixaran menjar figues de moro tantes com voldrem"; pareix que les tenien en molta estima. Però poc a poc es barrobins que allà prop feien, ocasionaren a les figueres gran perjui; ses branques, ara una, ara s'altra, queien i per altra part sa mateixa veiura de ses plantes, tot, ocasionà es derruir-se es figueral de moro.
Per fer aquell mirador gran, amb dos torreons, de Son Marroig, que a causa d'haver-hi es galliner en es peu des primer torreó, dins sa reconada, li posàrem per nom Mirador des Galliner, férem sa pedra alt i baix i duguérem tota sa petita part de terra que hi havia, de dalt, i omplírem amb reble tot lo buit de baix a fi d'alçar sa part de fora per posar-la a nivell; en aquella terra nova, tota duita a senaiades, hi vàrem plantar pins vers que s'han fet molt bons.
Dins sa marina de Son Marroig, prop d'aquelles marjades a on hi ha sembrats ametlers, hi havia un pi molt gros, crec que el més gros de tots els qui creixien a sa costa de tramuntana, no parlam de pins vers. Un dia de moll, amb una gran ventada va caure i allà mateix poc a poc se desfé tot.