No corresponia a ningú la tasca d'acompanyar els nuvis fins a l'altar: senzillament, donya Prudència va travessar, amb un trot lleuger, la catifa de murtra que s'havia disposat a l'entrada del temple, va donar la mà al seu promès i així, plegats, van entrar al santuari. En aquell moment don Anicet, parapetat darrere un altar convertit en una trinxera construïda amb tous de flors de totes les castes, formes i colors, va fer un gest amb les mans i a l'instant el cor de la parròquia va atacar el Salve Regina amb tant d'entusiasme com escàs sentit de l'afinació. Al mateix temps, dos escolanets es van posar a moure els encensers, i en un tres i no res van haver omplert la reduïda nau del santuari d'un tuf d'encens que tirava d'esquena. Mentre travessaven cerimoniosos el passadís amb les mans enllaçades, don Tomàs i donya Prudència es mostraven a punt d'esclatar de goig: ella movia d'esma la boca, provant de fer recompte de totes les varietats de flors que s'exhibien en aquella mena de jardí botànic que hi havia instal·lat a l'altar (clavellines, lliris, roses, pensaments, crisantems), i el batlle es complaïa en comprovar que les seves instruccions havien estat escrupolosament respectades, fins al punt que a la Mare de Déu, que contemplava atònita des de la seva capella tot aquell parament, no tan sols se l'havia vestida amb la roba de les festes de guardar, sinó que se li havia envoltat el cap amb una corona de murtra.
-Quina cosa més xarona -va manifestar la senyoreta Deulofeu, tapant-se el nas amb un mocador per defensar-se de les efusions d'encens.
-Pssst, que la sentiran...! -la va reconvenir amb un somriure donya Mercè, que, després de l'entrevista del dia anterior, havia hagut de fer-se l'ànim de tornar-se a trobar en la desagradable presència de don Anicet.