No que la sal estigui aquí amb tant de predicament com a l'Índia inglesa; però Déu n'hi do dels serveis que ens fa. Sense la sal adéusiau arengades de Galícia. Sense la sal a l'estiu no podríem menjar pernil. Sense la sal i la lluna vella, perquè d'un porc que es mati en lluna nova ni de la cansalada ni dels seus dos pernils no ens ne podem del tot refiar. Sense sal no té suc ni bruc l'escudella. Sense sal ningú ni tastaria l'escarola ni l'enciam.
Però lo millor de la sal als meus temps de criatura, i fins de bordegàs entrevessat, era que ho curava tot, segons moltes mares.
Per això passaven tantes i tantes dones pel Portal de Mar amb ampolles i garrafes: per anar-les a omplir a la Mar Bella, que és on l'aigua era i és encara neta de debò. I si n'arribaven de contentes a casa si s'havien pogut burlar dels carabiners! I si en deien de penjaments contra ells si els hi buidaven les ampolles!
Perquè el cas era aquest: que la sal era estancada i tenien, aquellos, ordre de que no pogués entrar a Barcelona ni una gota d'aigua de mar... I el carabiner que s'hagués distret ja hauria begut oli si el capità estava de vigilància. Potser li haurien perdonat una distracció en indiana forastera o en vellut de seda de Lió. Lo que els feia anar a parar a Ceuta era una ampolla d'aigua de mar sense primer buidar-la. Per això tots palpaven a les dones per damunt del davantal, tenint-se de sentir sovint de totes: «Palpa a la teva, desvergonyit! Que no saps on hi [ha] mosses que no miren prim? Això és lo que et va ensenyar la teva mare?».
Tot un rengle, d'aquestes amoretes, perquè la ràbia els hi feia perdre els estreps.
No que no, si quasi totes de l'aigua de mar se refiaven! L'una tenia el noi desganat. L'altra, una filla que li havia perdut els colors. La de més ençà es queixava dels ronyons. La de més enllà de la melsa. Una que de tant en tant tossia es creia tocada de la perdiu. Una que s'engreixava massa no sabia ja com fer-ho per aprimar-se, perquè els remeis d'apotecari ja els havia provat tots.
D'aquest predicament per l'aigua de mar era filla aquella corrua de bones dones. I els metges se'n ressentien de debò, perquè perdien la meitat de les visites.