Oh tu més dolç, oh Gabriel Miró,
prosa de llum, adjectius de bellesa.
Gabriel Miró, nom sacre de l'oblit,
t'havem de traure o rescatar, Gabriel
posar-te al lloc de llum que més mereixes.
Miró, Polop, aigua de la Nucia
o l'hort de creus, del cementiri, oh
el gran migdia que se precipita
sobre ametlers o vinyes i que dic,
amb casta veu, paraules aromades,
els capaltards, furtius i tantes hores
de sostingut treball i d'esperança.
Ha d'arribar el jorn, durà el teu nom
creuat al pit com senyera de pau
de pau i mels secretes de tomello.