IV
Parlem, tu i jo, com parlen els amics,
tranquil·lament, al marge, al capaltard,
veient com cau la nit a poc a poc,
com entra als solcs l'aigua de les collites.
Parlem, Miguel, con dos pastors antics,
diversament, de coses que ens importen.
Has agafat un bri i vas mastegant-lo;
jo mire entrar, a la teua pupil·la,
tota la nit de lluna gran i insomne.
Sols he vingut per a parlar amb tu.
Aquest País, el nostre, és un País
extens i clar, de parres i llimones,
tarongerars i llorers plens d'estrelles.
Allò que fou, mai no ha deixat de ser-ho.
Cal la unitat, voluntat de País,
totalitzant els diversos acords.
I fent un feix adreçat a un futur.
Tot això és clar, i tu ets valencià.
Massa oblidat et va tenir València
mirant, molt alt, l'exemple lluminós.
Potser, també, tu has patit del mateix,
i havent cantat els horts i les barraques
no vas pensar l'opció que se't feia.
Apel·le, amic, al teu cor combatent,
apel·le, amic, al teu cor comissari,
apel·le, amic, al teu cor de trinxera.
Ara és distint. No hem de fer el País:
l'hem de refer, com un antic mosaic,
tot restablint, una a una, les pedres.
La teua veu, agrupadora i única,
la teua veu de falç i de riurau,
la teua veu de lira i de pistola,
et demanem: el vers i la paraula,
el compromís, per sempre, amb el teu poble,
que ha retrobat la voluntat de ser
i ser País com ho fou i ho recordes.
Caurà la nit damunt la pausa extensa,
caurà el ruixim i caurà molta terra.
En aquell lloc on més creme la terra
jo sabré que és l'esquelet de Miguel,
oh dolç amic de les hores millors,
oh dolç amic de lira i de pistola,
o dolç amic de devesa i de braus,
de clara nit de capitells desperts!