Però Randa també ja havia quedat enrere, i va ser qüestió de minuts superar el pendent, notable però no gaire costerut, que conduïa fins al portal del santuari de Gràcia. Des d'allà, en Pere i el gos van seguir el camí que pujava fins a un promontori, damunt el qual s'havia erigit una petita església amb l'altar consagrat a la mare de déu que duia el nom del santuari, i que concitava la devoció de molts llucmajorers.
Tanmateix, no era la fe el que de tant en tant guiava en Pere fins en aquell lloc, sinó el senzill plaer de contemplar-hi la vista: tot i que l'alçada no era gaire, d'allà estant s'obtenia una excel·lent panoràmica de la zona del migjorn de Mallorca, i a en Pere li agradava deixar-hi volar els ulls mentre s'imaginava el cel clar i ple de llum melosa solcat pel cometagiroavió, pilotat per ell mateix. Passaria per damunt d'un grup de cases que des del santuari es veien diminutes i que formaven el nucli urbà de Llucmajor, i continuaria cap a una altra clapa de casetes més llunyanes que era el poble de Campos, i després aniria encara més enfora, fins a una taca que era Santanyí. Sobrevolaria el cap de ses Salines, s'Almonia i cala Llombards, i es passejaria una estona llarga per damunt la costa, contemplant les torres dels fars i la vitalitat inesgotable de la mar, i aclucaria una mica els ulls per fer més tènue la línia de l'horitzó, a fi que mar i cel se li confonguessin en una única immensitat blava. I finalment tornaria cap al punt de partida, al santuari de Gràcia, i passaria volant a ran del cucurull del veí puig de ses Bruixes, un monyó rocós i pelat on, com el seu nom indicava, de nit es passejaven les ànimes.