Plou.
Tota l'aigua és inútil.
Però em crida
enllà de les boires.
Dilueixo el meu ànim
pels opacs rierols
que fugen per sempre.
Voldria clavar la meva arrel
fins al cor de la terra,
i olorar el sol
amb les fulles esteses
demà,
primavera
que espero endebades.
Però em sento
esberlat de clivelles
i només els lluerts
em farien servir d'habitacle.
Ploro a la falda
–padrina fal·laç–
de la pluja.