Pradell, el poble del meu pare, és a l'altra banda de la serralada de l'Argentera, vista del Camp, a mitja hora a peu, del cingle. La serra presenta un espadat enorme guaitant a mar, però té un vessant molt més amorosit pel cantó de darrere. Pradell es deu trobar, en línia recta, a uns vint quilòmetres de Reus o potser ni encara tan lluny. Però de Pradell estant no es veu la plana de Reus.
El que sí vèiem per sobre de la serra, un dia i un altre, era els avions italians que hi anaven i, gairebé sempre, a mig matí; lluïen amb el sol i els feia més identificables, a més del ronc dels motors, els nuvolets que produïen els dispars dels canons antiaeris. Després sentíem el tro llarg i somort de les bombes que queien sobre Reus, i altre cop el silenci. A Pradell no hi havia telèfon. Per saber notícies dels pares havíem d'esperar l'endemà, quan el Pepet de la Flora, el carter de la revolució – a l'oncle Andreuet del sastre l'havien destituït per conservador-, portava amb un balanceig molt personal, la correspondència del dia, al cap d'una hora d'haver arribat el tren correu a l'estació, que és a quatre quilòmetres del poble. L'endemà de cada bombardeig, rebíem, indefectiblement, la carta els pares tranquil·litzant-nos. El Pepet, quan ens veia, ja ens ensenyava la carta de lluny.