-Quaranta putes sagrades! Aquesta sí que m'és bona, collons de porc! Me cag en l'hòstia santíssima... vola! Ja ho crec, jo, que vola... Cagon sa llet de s'Esperit Sant!
Des de la carlinga, a nou o deu metres d'alçada, en Pere comprovava com s'empetitien les figures i li cabien dins les pupil·les l'ametllerar i el figuerar sencers, i també el que hi havia encara més enllà, fins a la carretera polsegosa que venia de s'Arenal i passava per darrere Son Gall fins a arribar a Llucmajor: veia el campanar majestuós, banyat per la llum mandrosa del sol, i els terrats de les cases que s'hi aglomeraven al voltant, distants i diminutes. Se sentia exaltat i a la vegada net, com sotmès a algun tipus de procés purificador.
Era ell, qui volava? Sí que ho era, però ara s'adonava de la lenta intensitat que acompanya l'acompliment d'un desig llargament madurat, aquella sensació de patir un lleu endarreriment respecte del transcurs del temps que dificulta la fluïdesa amb què la constatació d'una evidència es converteix en una certesa. Era ell de debò, el que surava pels aires? Sí, sí que ho era: ell i només ell, en Pere Sastre Obrador, de Son Gall, el sonat, el qui li faltava un bull, el pobre al·lot que duria la ruïna a casa seva i la desgràcia a la senectut de sa mare a causa de la seva insensatesa, a causa d'aquella tossuderia amb què s'abocava a una quimera sense to ni so. Era ell, ell i no un altre, qui s'havia elevat des del terra de l'heretat de Son Gall cap al cel obert, enmig d'un núvol de pols que ja no el destorbava perquè havia quedat molt avall, a cada instant més avall mentre el cometagiroavió, entre grinyols, xiulets i sacsejades, estirat pel gir vertiginós de les hèlices, seguia guanyant altura.