Raimon
Matinera la veu del carrer blanc,
aquella que d'un acabament,
que d'una pols, que d'unes teranyines
creixia, amb pols i teranyines dintre,
[...]
i es preguntà per la pedra i el vent,
els elements de la futura pàtria,
les eines calcigades d'un passat,
tot un passat en el vent i la pedra.
[...]
Va despertar, semblant una ocellada,
un alfabet de ferro castigat.
Ell féu cançó i esperança diària,
vidre estellat i aigua que corre fèrtil.
Duia la gola, publicat, l'horror,
la teranyina dels dies funestos,
la sang en qualls, espant i desmesura,
carbonitzats els ocells de la pena.
El cor amant, principalment amant,
i el talent trist i senzill del soldat,
del combatent per una causa unànime.
Veia passar els rius de llibertar
que demanava, febril, pel seu poble,
l'assenyalat País Valencià.
[...]
I tots els pobles de la terra amarga
es troben bé dintre la seua veu,
aquesta veu que va nàixer a Xàtiva
i, adolescent, duia l'ala cremada,
els ulls ratllats pel matiner espant,
record d'un foc en un muntó de cendra.
Des de la veu de Raimon retrobaven
frescor de fonts, alegria d'amants.
La seua veu recorre tot el món
com un fosc bram de cansament i còlera.
Car ella ens fou fonamental origen
i vigorosa possibilitat.
Va despertar monestirs oblidats,
va despertar la voluntat d'un poble.
i despertà, a l'oxidada cova,
un alfabet de ferro castigat.