Sagunt
Sagunt, les pedres del color del pa
o bé color de galta del gerani
oh ple del dia o al crepuscle atònit,
passat bramant que s'esdevé domèstic,
benignitats cultes de glorieta,
i el mar, el mar perseverant, i els horts
com altra mar, aroma combatuda
com rossinyol, com xiprer de calvari,
com biga i corc, com present de collita,
altes les voltes de l'himne que puja
com un encens concitant les minetes,
Sagunt adust, de polida memòria,
de murs pintats i capitells que duren
com una mar salvada del Diluvi
amb tots els llums dels ofegats encesos
i aquells fangs braus salvats de l'enderroc,
pedres de murs, muralles esdentades
i portes grans com fulles de dacsars
que s'obren com pàgines de la Bíblia
que s'han d'obrir, no amb saliva, amb oli,
reis i retrets, i la casa grandíssima,
ferros ventruts on va viure Sertori.
Encara crema la foguera irada
i arriben versos de Prudenci, clars,
cantant la sang, més sang encara, sang,
entre el cruixir feroç dels esquelets
com un ponent arravatant les vinyes,
com un segell, com una monarquia,
com un retorn, com principi dels temps.