Si us arribeu a la plaça de la Catedral, al costat de la seu trobareu el palau del bisbe, el «palacio», com molta gent gran l'anomenava, anys enrere —un dels poquíssims castellanismes infiltrats, quan jo era infant, a la parla de Vic. Entrant al pati, a mà dreta, cal pujar dos trams d'escala per arribar a una mina d'or. Una mina on s'excava, silenciosament, l'or de la història, un arxiu que tothom coneix amb el nom de «Curia fumada». També s'hi agafen, si no ha millorat la calefacció, memorables refredats; abans els dits quedaven balbs en girar els fulls del paperam. Des del balcó, abans d'entrar-hi, es veu el claustre que acabaven d'obrar mentre Andreu traduïa el seu Ciceró en els durs bancs de fusta de l'escola, bufant-se els dits de fred.
Aquella tarda hi vaig trobar la Maria-Mercè Miró, l'Anna, l'Imma, en Ramon, cadascun amb plecs d'escriptures notarials, savis manuscrits o bells incunables. I, tal com esperava, l'ànima de l'arxiu, que en sap tots els secrets i en té totes les claus, la Ignàsia, em va ajudar a resoldre els meus dubtes i em facilità, havent consultat les seves llistes minucioses i pràctiques —fetes sense ordinador ni altres mitjans—, els documents que em restituïen, molt més que no la passejada per la ciutat, els anys de la vida del meu poeta i els posteriors a la seva mort.