Sueca
Pel sequiol de l'espaiada síl·laba,
síl·laba gran per a l'aigua litúrgica,
grossa com ho és la serpent damunt l'herba,
arriben hores aclarides, hores
que foren, canta sentors d'arrossars
i al capaltard muntanyeta dels Sants,
la vena d'aigua palpitant, secreta,
pública l'aigua espessa de les sèquies
públic el fang i pública l'estrofa!
Sonen guitarres recobrades, puja
la veu febril, foradada sanefa
i el dia és ple, agrícola i ben fet.
A prop una aigua, no vertiginosa,
arribarà fins a acaballes lentes,
tarongerars d'un assenyat propòsit,
versos perduts que no hi ha Déu que els trobe,
casides breus de contingut enigma,
salives lentes que penetren l'ànima,
cautes agulles que penetren l'hora.
Bigues més altes, calma alleugerida
per brisa que és benigna i és estigma.
Salva fugaç en agitar el cop!
Com assajar, per darrera vegada,
el text, arnat, del consueta antic.
Escolta, ací, Joan Fuster: raonen
les veus que arriben del carrer, perdudes,
el vent, festiu, amb la cortina. Coses.