Un Habsburg romàntic i excèntric, el príncep Lluís Salvador, havia escrit que Sa Vall era la possessió de majors dimensions de l'illa, i possiblement era cert. Tenia una extensió d'unes tres mil vuit-centes quarterades, que és la mesura que es fa servir a Mallorca per amidar les extensions de terreny, i que deu equivaldre a unes dues mil set-centes hectàrees. Que havien estat més, perquè en algun moment del segle anterior se n'havien segregat unes dues-centes per fundar la contigua Colònia de Sant Jordi, un llogarret mariner on don Joan, primer tot sol i després en societat amb els Garau, havia iniciat els seus negocis de contraban. Cap allà caminava jo en aquella petita excursió, que em va dur a passar per davant de la desviació que duia cap al teatre romà i el jardí dels cactus, dues de les meravelles de la possessió. El teatre havia estat fet construir per algun dels propietaris anteriors, els marquesos del Palmer, a l'últim dels quals, quan el seu llinatge aristocràtic va decaure, don Joan havia comprat Sa Vall, per una quantitat certament gruixuda però ja no exorbitant. Es tractava en realitat d'una imitació de les ruïnes que es conservaven a la vila d'Alcúdia, al nord de l'illa, però una imitació tan impecable que més d'un historiador i més d'un arqueòleg de renom s'hi havien confós. Pel que feia al jardí dels cactus, era també molt vast i contenia una varietat desbordant d'aquella mena de plantes que a mi em semblaven sovint monstruoses, amb les seves formes capricioses i contrafetes. Però la baronessa de Burghclere, Mary Sidney, l'esposa d'Alan Hillgarth, solia visitar-lo extasiada, i afirmava convençuda que es tractava d'una de les col·leccions botàniques més importants del món en el seu gènere.