Una vegada va haver-hi una gran pesta de caparra (cenurosi) entre el bestiar. Tot es tornava boig, caminava de costat i feia tres passes endavant i dues endarrere; tots els caps es morien de cansament i de fatiga, puix que mai no podien estar quiets. Els pastors, espanats, davant de la ruïna que els esperava, perquè el bestiar es moria com mosques, van acudir a Sant Gil perquè els emparés; el sant els va escoltar i l'epidèmia fou ràpidament conjurada. En agraïment de tan gran favor, els pastors feien cada any una processó el dia de la festa de Sant Gil; imitaven els moviments del bestiar: feien tres passes endavant i dues endarrere, caminaven de costat i, de tant en tant, donaven una volta en rodó. Més ençà, se celebrava de manera també molt típica. Només hi concorrien els pastors i la clerecia. Cada pastor anava acompanyat d'un manyac amb una grossa borromba al coll. La precedien els gamfarons i la creu. Seguien tres pastors, amb altres tantes banderes. La del mig era de Sant Gil. Era obligat que la portés el més vell o el més jove dels concurrents. Dur-la era tingut com un gran honor. Era costum que el portador estrenés una cuera o una samarra de pell d'isard. Eren molts els pastors que esperaven estrenar peces en tal dia com avui, especialment les obrades amb pell. Una nota molt curiosa d'aquesta processó era la presència. d'un gran nombre de gossos, que caminaven submisos i manyacs al costat de llurs amos, sense moure fressa, com si s'adonessin del caràcter de l'acte. Tots els gossos d'atura, participaven en el seguici. Els ramats restaven completament abandonats i sense guarda, puix que era creença, entre pastors, que Sant Gil vetllava pel bestiar, i no es tenia notícia que mai, vuit dies abans i altres tants després de la festa, hagués mort ni un cap de bestiar ni s'hagués produït cap cas desagradós en les ramades. A la capelleta del sant se celebrava un solemne ofici, finit el qual es cantaven els goigs, que entonaven només la clerecia i els pastors. La intervenció d'altra gent hauria estat mal vista pels de samarra. La funció durava fins als volts de les dotze. A aquesta hora, segons el costum tradicional, tocaven un corn, el qual anunciava que era l'hora de l'àpat per a la gent i del pinso per al bestiar.