Vaig sortir del despatx intentant decidir si l'afalac que acabava de dedicar-me em reconfortava o em preocupava. Vaig baixar les escales, vaig sortir a la clastra de Sa Vall i vaig admirar -no podia evitar de fer-ho quan hi passava per davant- la imponent torre de defensa, acabada de restaurar per un arquitecte de Palma, un tal Biel Alomar, que havia sabut reforçar-la i recuperar-ne l'esplendor sense alterar l'essència i la pàtina que acumulava des del segle XIV, quan havia estat aixecada. Alomar acabava de tornar a Mallorca dels Estats Units, on s'havia graduat al MIT de Massachusetts, i don Joan -que mal m'està dir-ho però sempre sabia envoltar-se dels millors per a cada feina- havia comprat immediatament els seus serveis perquè es fes càrrec de l'obra de la torre, en la qual Alomar va esmerçar els coneixements més avançats del moment en matèria arquitectònica. Amb el temps aquell arquitecte havia d'acabar fent tota una reforma urbanística de Palma, i en això nosaltres també hi tinguérem alguna cosa a veure, però aquesta, com se sol dir, ja és una altra història.
Vaig sortir a la porxada, just al davant d'on s'havia instal·lat el bufet, entorn del qual papallonejaven cambrers i cambreres fent els últims retocs. Sota un dels porxos s'hi havia disposat el tocador de senyores, seu sobirana de tots els misteris. Vaig passar per davant de la façana de la casa gran, d'un estil classicista que també em complaïa sempre de contemplar, i vaig travessar el pati fins que vaig sortir al camí que duia a la porta principal, flanquejat per avets i sobrepoblat ja en aquella hora de grums perfectament empolainats i a punt per començar a rebre els convidats i fer-se càrrec -en el cas d'aquells que no disposessin de xofer- de dur els cotxes fins a l'aparcament. Havia decidit de fer un passeig i així ordenar una mica els meus pensaments, de manera que vaig sortir també del predi i vaig enfilar el caminal que duia cap a la zona de les llacunes, una de les meves preferides. Sentia, mentre caminava, el cant monocord de les cigales que arribava des del pinar, i el sol, per les dates en què ens trobàvem, no era excessivament fort, de manera que l'exercici de caminar es feia encara més agradable. Vaig recordar que era Sant Bernat, i que a l'illa se sol dir que aquest sant apaga la calor de l'estiu, un mes després que Santa Margalida l'hagués encesa.