El Postiguet, al final

Eixíem de la ciutat per la costeta de la fàbrica de tabacs...

Autor: Joan Lluís Moreno i Congost
Obra: Jack no va passar pel Purgatori , 2003

Eixíem de la ciutat per la costeta de la fàbrica de tabacs i vorejàvem les faldes del Benacantil fins que aplegàvem a la Goteta, Aleshores no hi havia encara l'Escalèxtric, el pas elevat que encara és -tot i que no se sap per quant de temps- al final de la platja del Postiguet, tota una revolució en la xarxa viària d'Alacant, fins al punt que el fet de pujar-hi amb el cotxe va suposar, en els primers mesos des de la seua inauguració, una mena d'atracció de fira d'allò més agosarada i innovadora per a tots els públics, grans i menuts. Tots dos carrers, per tant, el que venia des de la plaça de bous i el que venia vorejant la mar, es trobaven en un encreuament d'allò més transitat si tenim en compte que era l'única via d'entrada i eixida de la ciutat cap a València. I al bell mig d'aquell encreuament, al bell mig d'aquell escenari sense telons ni bambolines, ni prosceni, ni platea, sense més llums que la del sol colpint amb feresa, sense més eines que les d'un bon mim -les mans cobertes amb guants blancs i el rostre gesticulador, viu, d'expressions diàfanes i extremades- i sense més guió que el que dicten el codi de circulació i la improvisació calculada més rotunda, al bell mig d'aquel1 embussament de cotxes que circulaven amunt i avall, que engegaven, frenaven, engegaven i tornaven a frenar, feien sonar el clàxon, remugaven i es calfaven, al bell mig de l'escena, hi era ell: el Sargento Moquillo.

El Sargento Moquillo -mai no he sabut quin era el seu nom veritable i dubte que ningú que no fos familiar o conegut seu el sabés -era guàrdia urbà- «municipal», que diem per aquestes comarques. Vestia amb un uniforme semblant als dels municipals que apareixien -i encara hi apareixen- a les vinyetes dels còmics de Mortadelo y Filemón o Rompetechos, incloent-hi el casc blanc amb forma d'ou subjectat amb una cingla, també blanca, a la barbeta, la porra, també blanca, al cinyell i el xiulet a la boca. Dirigia el trànsit com aquell que dirigeix una orquestra simfònica, i, d'aquesta manera, donava pas als cotxes igual que ho faria el director de l'orquestra per donar l'entrada als violins, als trombons de vares o als clarinets. Menejava els braços i les mans d'una forma subtil i compassada, expressiva, i el seu rostre era una successió de gestos i ganyotes que ja haguessen volgut per a ells Marcel Marceau o Lindsay Kemp. Tenia un repertori de gestos, ganyotes, escarafalls, moviments del tronc, de les cames, girs de puny, jocs de coll, picaments de mans i d'altres, que ben bé es podria haver incorporat a qualsevol manual pràctic d'expressió corporal per a estudiants de cursos avançats d'art dramàtic.