Escaletes del Jorge Juan

Autor: Joan Lluís Moreno i Congost
Obra: Jack no va passar pel Purgatori , 2003

El tio Toni ja feia anys que no hi treballava, a la fusteria. Se'n va anar a Alacant en acabant la guerra, seguint l'estel de la iaia Angelita i el iaio Vicent, amb els quals va treballar i va viure tota la vida. Quan aquells van obrir una botigueta de queviures, d'aquestes que ja no en queden perquè han estat devorades pels grans supermercats, el tio arrossegava un carro fins al mercat d'abasts per proveir la botiga de verdures, fruites i d'altres vitualles. La mama i 1'oncle Bartolomé -ella, una adolescent, i ell, encara un nen-l'hi acompanyaven i l'ajudaven a empènyer el carro i a carregar-hi i descarregar-ne les mercaderies. Uns anys més tard, el carro esdevingué motocarro; la mama, una dona jove feliçment casada i amb un fill -dos anys després en va venir un altre-; l'oncle, un jove amb tupè incipient i brillantina, ulleres de sol i una Iso, revetlles i pick-up, una dent trencada per l'explosió d'un petard, calces de porter juvenil d'handbol de l'antic Obras del Puerto i conductor de la motocarro i dependent de la botiga; el tio Toni, un vell prematur, de mirada assossegada i lluenta, que demanava perdó, amb la dolcesa dels mansos, per caminar més a espai que ningú en el món.

Autor: Joan Lluís Moreno i Congost
Obra: Jack no va passar pel Purgatori , 2003

Des que ens vam traslladar en aquell pis -jo tenia cinc anys-, els veïns, tots cofois i desvanits -pis nou acabat d'estrenar en barri de tota la vida a un tret de pedra del centre, actualment El Corte Inglés-, es van plantejar la possibilitat d'instal·lar-hi un ascensor, aprofitant que el constructor havia deixat el lloc preparat per a fer-ho. Durant els vint anys següents, el tema de l'ascensor va aparèixer en cadascuna de les reunions de veïns que se celebraven anualment, en cadascuna de les actes que s'hi omplien i s'hi llegien amb idèntica freqüència, i en gairebé cadascuna de les converses a peu de porta, a peu d'escala o a boca de finestra que tenien lloc per qüestions de veïnatge o d'amistança. A força de parlar-ne, l'ascensor s'havia convertit en una quimera, si voleu d'estar per casa, però quimera al capdavall, una més, una de tantes amb que exorcitzem el decurs del temps i amb què sacralitzem els afers trivials fins que els transformem en l'oratge que remena les passions casolanes i engega coentors i gentileses. El dia que els meus pares van emprendre el camí de tornada cap allà on començaren, si fa no fa, a dos-cents metres d'allí, amb la melangia d'aquells que deixen arrere mitja vida de records i una altra mitja d'inquietuds, baixaren l'escala a peu, igual com ho havien fet sempre.